La casa és la llar, el lloc de reunió de la família, on s’hi inviten els amics íntims, on hi tens molts records evocadors de la pròpia història, on els humans ens hi sentim a gust perquè tenim la possibilitat de retrobar-nos i estar junts amb tots els qui estimem, sense que calgui que ens hàgim de dir grans coses. Sovint el silenci és suficient per sentir la presència i la companyia dels qui estimes. El caliu de la llar fa que et sentis acompanyat i segur, fins i tot en aquells moments difícils, físics o anímics, que et poden passar de tant en tant. És un lloc de creixement, de repòs i alhora de refugi.
Dormir al carrer, sigui quina sigui la causa, és una
situació denigrant per a la dignitat de tota persona humana, però és un fet
freqüent a les grans ciutats. També a la nostra. A vegades, resulta ser el punt
d’arribada d’una trajectòria de persones que han vist que no s’acabava
d’estructurar la pròpia vida; altres, són circumstàncies sobrevingudes com pot
ser la ruïna econòmica familiar que impedeix atendre a necessitats bàsiques; altres
perquè hi ha estructures socials i legals que et poden fer fora de casa teva,
sense que hi hagi, ara per ara, una resposta que protegeixi els afectats, grans
i petits, que arrossegaran per sempre, com una nafra perenne, l’exclusió
social.
L’evangeli d’avui és un exemple de com certes lleis poden
arruïnar la vida de les persones. La Llei sacerdotal jueva –llegim- determina
qui és pur o impur, qui és digne de viure en societat i qui no, quins són els
signes de la impuresa, quines són les conseqüències que haurà d’assumir el que ha
estat qualificat d’impur: “Mentre el mal
persisteixi, són impurs, i han de viure sols, fora del campament”. Es parla
d’un leprós, certament. És una llei primitiva, avui impensable. Però la qüestió
és si encara continuem amb moviments socials i disposicions legals que obliguen
a molts a “viure sols i fora del campament”, perquè un cop “fora de la
comunitat” no hi ha ni sacerdots, ni jutges, ni mans suficients per aixecar-los
i donar-los-hi confort.
El leprós de l’evangeli diu a Jesús: “Si voleu, em podeu purificar. Jesús, compadit, el tocà amb la mà i
digué: <Sí que ho vull: queda pur>”. La compassió de Jesús va més enllà
del perill de contagiar-se Ell mateix i esdevenir impur, però és realista i recomana
al leprós guarit que observi les disposicions legals. L’equilibri entre la
impugnació de lleis que causen injustícia i, alhora, salvaguardar certes formes
arrelades a la societat, és sempre difícil. El que és clar és que per compadir
i estendre la mà a qualsevol marginat, s’ha de mirar de cara la injustícia i
tenir la ferma voluntat de lluitar per abolir-la.
Anton Ramon
Sastre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada