La mort i la resurrecció de Jesús són per als cristians dos moments inseparables del diàleg que Déu ha intentat tenir sempre amb els homes. L’aparició de Jesús entre els homes ens descobreix que el nostre Déu és un Pare que té neguit per parlar amb els seus fills. Com qualsevol de nosaltres, Jesús, a mesura que els anys passaven, va prendre consciència de que la vida, aquesta fantàstica aventura humana, ha d’afrontar la mort. Jesús pregava, dejunava, fou temptat pel mal, cercava el què era millor per als homes, s’entretenia i parlava amb la gent que trobava, feia amics, va patir incomprensió, va ser perseguit i també va assimilar que havia de morir. Tota la vida de Jesús és la seva resposta al diàleg iniciat pel seu Pare amb ell i la seva mort és la seva darrera paraula en aquest diàleg. La Quaresma ens hauria de fer descobrir que el diàleg, iniciat per Déu en la persona de Jesús, avui continua amb nosaltres.
La Quaresma comença col·locant Jesús en el desert. La seva
immensitat se’ns presenta com un espai simbòlic ambivalent. Allí és possible
trobar-se amb les forces alliberadores dels déus, però també amb les forces
demoníaques del mal, allí és possible tant la vida com la mort, els extrems de
tensió més forts que podem experimentar els humans. Durant el temps de quaresma la litúrgia fa una invitació a totes les
comunitats cristianes a reproduir l’experiència del desert, és a dir, a
allunyar-nos un xic dels problemes quotidians i experimentar el silenci,
l’aïllament i la soledat per poder reflexionar, amb serenor i sinceritat, sobre
on ens trobem respecte a les exigències de l’evangeli i sobre quin és el camí
que hem de seguir en el futur.
A la societat en la que vivim, el temps és una d’aquelles
realitats que més s’ha transformat. El temps vola, el temps se’ns escapa, tenim
la impressió que el temps existeix per sí mateix, que no és una realitat nostre,
que és immaterial i incontrolable com ho pot ser el vent o el fred que sentim
en sortir de casa. Però malgrat aquesta acceleració que el rellotge i la
societat han imprès a la nostra vida, tots necessitem
tenir “el nostre temps” per prendre consciència del què som o del què
volem. Hauríem de cercar temps per a nosaltres i per als altres. Al llarg de la
nostra vida, tots necessitem dels altres. Som éssers que hem nascut i hem
crescut al costat dels altres. Necessitem la proximitat dels altres.
En temps de Quaresma, la preocupació pels altres i la
pregària són actituds que ja entenem que no són cosa d’un moment o d’un temps
determinat, sinó que han de ser una constant en la nostra vida. El dejuni, que només
sembla consistir en un abstenir-se
de menjar durant aquest temps, en una
dimensió simbòlica és sobre tot una crida a la conversió, a una manera nova d’enfocar
la vida. Quan parlem de vida no parlem només de la
nostra vida humana, sinó que avui ens cal parlar de la vida de tot el planeta.
Ens cal redimensionar el concepte de dejuni
cap a un significat que ha de
canviar els hàbits de viure als qual estem acostumats, particularment els dels
països més rics. A tots ens cal adquirir
una voluntat de portar una vida social més austera, més sòbria, més frugal
i les comunitats cristianes hauríem de fer una reflexió urgent i compartida,
per tal de posar en pràctica una nova manera d’estar en el món i ser testimonis
d’una vida compromesa en favor de tota la humanitat.
Anton Ramon
Sastre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada