Reflexions a la Paraula de Déu

“Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem “

El relat de l’Evangeli d’avui (Lluc 24-13-35) podria escriure’s perfectament ara, referit a nosaltres, els cristians del segle XXI.  

Ens explica Lluc que, desprès de la mort de Jesús i després que les dones anessin al sepulcre i no el trobessin, dos dels seus deixebles, abandonen Jerusalem i se’n van a un poble anomenat Emmaús.  Tot fent camí i comentant entre ells els fets esdevinguts, es troben Jesús, si bé no el reconeixen. Ell els pregunta de què parlen i ells li expliquen els fets i li expressen el seu desengany dient “nosaltres esperàvem que Ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que Ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a Ell no l’han vist pas”.

Aquells deixebles han seguit Jesús, els ha il·lusionat el seu missatge, confien en Ell, però Jesús mor a la creu, el seu cos desapareix del sepulcre. Pensen que tot el que Ell predicava s’ha acabat, que els ha abandonat. Perden la i il·lusió i l’esperança i marxen, abandonant els seus, els altres deixebles. Jesús camina amb ells i no el reconeixen. Ell els recorda que tot el que ha passat havia estat anunciat i els va dient tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a Ell. No és fins que seuen a taula per compartir i Jesús parteix el pa que el reconeixen. Llavors, havent-lo reconegut, recobren la creença en allò que Jesús els ha ensenyat i tornen a Jerusalem amb els seus, amb la resta de deixebles.

Jesús està sempre amb nosaltres i ens costa reconèixer-lo. No ens passa també, a vegades, que davant de certes situacions, desgràcies o actituds, pensem que és Déu qui ha de solucionar els problemes i no pas nosaltres?, I, en lloc de actuar i lluitar, abandonem, perdem la il·lusió i l’esperança? No són molts els cristians que han marxat i marxen igual que aquests dos deixebles?. Necessitem, també, com aquells dos deixebles, llegir les Escriptures com a enriquiment personal, camí de reflexió, d’oració i reconeixement de Jesús.

I l’eucaristia és per a nosaltres la taula a la qual el dos deixebles van seure amb Jesús i on el van reconèixer; per a nosaltres és la trobada amb Jesús, que ens acompanya sempre, sense que ens n’arribem a adonar. L’eucaristia ens ajuda a prendre consciència de la seva companyia quotidiana, ens cal aquest moment per saber que tots els altres moments estan també plens de la seva presència, que totes les nostres hores, les nostres fatigues, cada pas del nostre camí, estan plens de Jesús. 

                                                

Maite Cura Grané