Els cristians, diem que creiem en Crist. Però «creure en Crist» significa fer l’experiència, profundament humana, de «creure en una persona». Creure en allò que és i diu, confiar en ella, i, com més va, somriure i sentir-nos feliços quan pensem en ella... i estimar-la. És això el que diem i vivim quan parlem de la nostra fe en el Crist? I, com és possible tenir aquesta experiència, si al Crist no l’hem vist mai? Diem que fem aquesta experiència, fonamentada sobre l’experiència i la fe d’altres que ens han precedit.
Per
això, si els altres només ens transmeten paraules i pensaments sobre Crist, la
nostra fe normalment és lànguida, i potser buida i morta. Però, si hem vist,
sentit, palpat vida en qui ens la comunicava, fàcilment desvetlla vida en
nosaltres. Llavors, com diu Pere, arribem a estar plens d’una alegria tan gran i gloriosa
que no hi ha paraules per expressar-la (1 Pe. 1).
Essent
una experiència de vida, la fe té una dimensió personal i subjectiva, basada
sovint en els sentiments que desvetlla dins nostre. Però això té el perill que
creguem no pas en el Crist, sinó en la imatge que ens n’hem construït dins
nostre, i que ens fa sentir-nos bé. Si
és així, diu Cobo, pot passar que creguem que creiem, però tal volta la nostra
fe sigui buida, en realitat un autoengany. Com saber que la nostra fe és
autèntica? Cobo ens recorda que, bíblicament, Déu sovint es comunica
i revela en situacions on és (i es viu) absent.
Creiem
en, i gràcies a la fe dels qui ens han precedit, han cregut abans que nosaltres
i ens han comunicat la seva experiència. Creiem, sobretot, gràcies a la fe dels
qui han continuat creient, en situacions d’absència de Déu, quan era
humanament impossible creure en Ell, i estimar. Per exemple, la fe de les mares
de El Salvador, quan guarien i atenien els soldats ferits, que poc abans havien
matat cruelment les seves filles. O la fe d’altres creients que han estimat,
amb obres, particularment els «oblidats»
d’aquest món (com ara, Teresa de Calcuta, Oscar Romero i altres) de vegades
sense cap sentiment de presència o proximitat de Déu.
En
realitat creiem, en la fe del Crist i pel Crist el qual, tot morint en la creu,
va seguir creient en el Pare, sentint-se abandonat per Ell i per tots,
perdonant, confiant, estimant, ... quelcom, com diem, humanament impossible. Al
final, «la prova del cotó» de la nostra fe, està en l’amor. A la major part de
nosaltres, no se’ns demanen actes heroics, però sí que alimentem la nostra fe
amb múltiples formes d’amor que la vida de cada dia ens permet realitzar.
Santiago Quijano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada