Amics.
Ja fa una estona que hem començat la celebració de la Vetlla de Pasqua.
Hem beneït el Foc Nou i hem encès el
ciri de Pasqua, el qual ha anat il·luminant poc a poc la nostra església; hem
gaudit del pregó de Pasqua, molt ben cantat, com cada any, per Mn. Lluís, i hem escoltat passatges significatius
de la Bíblia, relats que ens parlaven d'una gran història de fidelitat de Déu
amb la humanitat. Aquests fragments bíblics ens han anat acostant a la saviesa
que el poble d'Israel va anar adquirint al llarg de la seva història. Amb llum
tènue, hem recordat que la vida la devem a un acte d'amor i gratuïtat de Déu,
que Déu és el Déu de la llibertat i contrari a qualsevol esclavatge (tant és així
que va alliberar el poble d'Israel del jou del faraó); un Déu que vetlla per nosaltres
i ens ofereix un cor que bategui al ritme de l'amor. Seguidament, amb
l'església ja tota il·luminada i amb joia, hem cantat l'antic himne de Glòria,
i el diaca, Mn Xavier, ens ha
proclamat, una vegada més, que la gespa no va créixer damunt la tomba de Jesús
i que Jesús de Natzaret, aquell que divendres contemplàvem, vençut, crucificat, traspassat per una llança, és viu. La
mort, el pecat ha estat vençut. Així es compleix allò que diu la carta als
cristians hebreus: "En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu
antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests
dies, que són els definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill,
per mitjà del qual ja havia creat el món i a qui ha constituït hereu de
tot".
En aquesta nit celebrem la resurrecció
del Senyor; la litúrgia per mitjà de les lectures, dels cants i de signes tan
significatius com el foc i l'aigua baptismal, ens ajuden a contemplar el gran
regal, el regal gratuït que Déu fa a cadascun dels homes i dones d'ençà de la
creació: la vida. La vida que celebrem aquesta nit de Pasqua no és una vida
qualsevol, sinó la VIDA amb majúscules, la vida que no coneix la mort. Ara ens
cal que cadascú de nosaltres acollim aquest do de la vida de Déu. No hi ha
dubte que no totes les vides són iguals: hi ha persona que viu pensant només en
els seus interessos, i n’hi ha d’altres qui viuen per estimar. La resurrecció
de Jesús ens manifesta que qui estima no coneixerà la mort, ja que l'amor és
més fort que la mort.
Aquest bell i preciós missatge de la
nit de Pasqua no és una quimera que ens hàgim inventat uns quants per trobar un
xic de consol enmig d'un món en què massa sovint, hi ha dolor, misèria de tota
mena, violència, odi, etc. El missatge de Pasqua té un fonament ben sòlid. I el
seu fonament és Jesús ressuscitat. Un Jesús que ens diu a tots
les paraules que trobem a l'Apocalipsi.”No tinguis por. Jo soc el
primer i el darrer. Soc el qui viu: era mort, però ara visc pels segles dels
segles”.
Per aquest motiu en aquesta Nit Santa,
hem proclamat el relat que un dels evangelistes, enguany Mateu, ens fa de la resurrecció.
Els evangelis de la resurrecció, no són una simple narració de fets antics, ens
mostren de forma catequètica i pedagògica la fe dels primers cristians i el que
per a ells significava que Jesús no roman en la mort, sinó que viu la vida de
Déu, i que Ell és aquell que ha trencat per sempre els lligams de la mort.
El missatge dels quatre evangelistes
és idèntic en allò que és essencial. Ens diuen,
que foren unes dones les primeres que es trobaren amb el ressuscitat. Als
nostres dies les dones no poden ser ordenades, en canvi, en temps de Jesús
foren les primeres que donaren testimoni de la seva resurrecció, (malgrat que en el segle I, els tribunals no
acceptaven el testimoni de les dones). També se'ns diu que, quan les dones
anaren al sepulcre, el trobaren buit i que uns àngels els comunicaren que Jesús
havia ressuscitat. Ara bé, a part d'aquestes importants coincidències, cada
evangelista enriqueix el missatge de la resurrecció aportant detalls diferents.
Molt breument, indicaré alguns fets
que ens narra Mateu que no trobem en els altres evangelis.
Mateu ens parla d'un terratrèmol. També
ell ens havia dit que en el moment de la mort de Jesús, hi hagueren terratrèmols,
tombes que s'obriren i morts que ressuscitaren. En un llenguatge anomenat
apocalíptic, ple d'imatges que no necessàriament han de ser històriques,
l'evangelista ens diu que la resurrecció del Crist és d'una importància
còsmica, que fa trontollar els fonaments del món, i és tan gran el soroll que
produeix que fins i tot fa ressuscitar morts. Així l'evangelista ens diu a
nosaltres, cristians del segle XXI, que creure en la resurrecció de Jesús,
significa que hem de posar en qüestió els fonaments de la nostra vida, que cal
que trontollin les nostres seguretats i que ens deixem transformar radicalment.
Creure significa que ha de morir en
nosaltres tot allò que és vell, lleig, per tal
de renéixer, com aquells morts, a la nova vida.
Mateu també ens parla, i només ho fa
ell, d'uns guardes que Pilat, a petició dels grans sacerdots i fariseus,
custodiaven la tomba de Jesús per impedir que els apòstols anessin a robar el
cos. Hi ha una gran ironia en aquesta narració. Els soldats estan guardant el
sepulcre per impedir que la gent cregui que Jesús viu, i ai las!, segons
l'evangelista, seran ells els qui, de l'esglai del terratrèmol, quedaran com
morts. Amb escenes com aquesta, sant Mateu ensenyà a la primitiva comunitat i a
tots nosaltres, que el mal té força i que
utilitza tots els mitjans per imposar-se. A l'evangeli els soldats es deixen
subornar, les autoritats propagaran mentides. Als nostres dies hi ha corrupció,
s'escampen calúmnies i falses notícies, però avui com ahir cap força, per
poderosa que sigui, pot trencar els plans de Déu. Creure en la resurrecció de
Jesús és creure que el cel nou i la terra nova són una realitat, que, com diuen
alguns dels nostres eslògans, un altre món és possible. Segellar el sepulcre i
posar guàrdia són pretensions infantils i sense futur.
No ens poden passar desapercebudes
les paraules que l'àngel, i després el mateix Crist ressuscitat, adrecen a les
dones: els diuen que anunciïn als deixebles que Jesús viu i que vagin a
trobar-lo a Galilea.
En les paraules del Ressuscitat a les
dones hi ha un matís que em sembla que és interessant; Jesús en referir-se als
deixebles els anomena "els meus germans". Aquesta expressió,
"els meus germans", Jesús no la va dir mai abans de la resurrecció.
Creure en la resurrecció de Jesús, significa que l'expressió “pare nostre”
adquireix tot el seu sentit. El Déu de Jesús és el pare de tots els homes i
dones. La relació entre els humans ha de ser de veritable fraternitat. I viure
aquesta fraternitat entre blancs i negres, savis i senzills, entre rics i
pobres, és possible perquè hi ha un germà gran, el Senyor que presideix la
comunió fraternal.
I finalment la indicació que trobem
tres vegades a l'evangeli de Mateu, (també
la trobem en Marc) que serà a Galilea on els apòstols veuran Jesús.
Permeteu-me ara que us expliqui unes
vivències personals, que em sembla que m'han ajudat a entendre el sentit
d'aquest manament de Jesús: que "els seus germans" vagin a Galilea.
Fa un mes jo era a Israel, o com diem
en l'argot eclesiàstic a "Terra Santa". No era la primera vegada que
hi anava i, com és costum en aquest tipus de viatges, el vàrem començar
visitant Galilea per anar després cap a Judea, a Jerusalem. Hi ha una
diferència molt gran entre les dues regions. Galilea és un paisatge mediterrani, amb vegetació abundant
i ben bonic, que convida a les emotivitats; n’és un exemple, l'anomenada
muntanya de les benaurances des d'on s'albira el mar de Tiberíades. En canvi, a
mesura que hom s’acosta a Jerusalem, el paisatge és cada vegada més àrid. També l'evangeli mostra unes diferències
ben notables entre Galilea i Jerusalem. Mateu, a l'inici de la predicació de
Jesús, ens presenta Galilea tot citant Isaïes i en diu la Galilea dels pagans. Es
tracta d’una regió menyspreada perquè, segons els estudiosos, els galileus del
segle I eren gent molt pobre. Galilea era, per dir-ho amb paraules nostres, la
perifèria. Galilea clarament pot significar l'obertura, la tolerància. El lloc
on es troben els pobres i els senzills. En canvi, Jerusalem era una ciutat
integrista, allà hi havia el temple, aquell temple que Jesús purificarà i
anomenà "cova de lladres". A
Jerusalem la lletra de la llei
preval per damunt de l'amor. Jesús va plorar davant Jerusalem pel seu tancament
a acceptar tot el que venia de nou, el Senyor es va doldre que s’hi haguessin matat
profetes. Amb totes les excepcions que calgui, Jerusalem és el lloc on viuen
els savis i els poderosos.
Em sembla intuir que el desig del
Senyor de trobar-se amb els seus germans a Galilea des d’on els enviarà a
predicar la bona nova, és indicar-nos que la transmissió de la fe en el Ressuscitat
demana una obertura espiritual. L'integrisme és un desert infructuós.
Aferrar-se a allò que considerem les
nostres veritats, als nostres costums i al que "sempre s'ha fet
així," ens fa inamovibles i no deixa lloc per a la conversió. Amb la llei només
hi ha imposicions, en l'amor de Déu hi trobem llibertat i creativitat
espiritual. Creure en Jesús ressuscitat és viure l'experiència personal que
Jesús té força per canviar les nostres vides, ressuscitar tot el bo que hi ha
en nosaltres i anar deixant enrere tot el que mata la nostra llibertat.
Després d'escoltar l'evangeli,
nosaltres som convidats a fer com els apòstols: anar a Galilea. Allà, segons
l'evangeli de Mateu, els deixebles es trobaren amb Jesús ressuscitat i el lloc
de reunió fou una muntanya. Segur que a la muntanya, els apòstols recordaren
els ensenyaments que reberen de Jesús en aquell indret. A la muntanya va ser on
Jesús proclamà les benaurances, fou a la muntanya on el Senyor es transfigurà,
fou a la muntanya on escoltaren en boca de Jesús: "ja sabeu que
van dir els antics... Doncs JO us dic". Ells aleshores, i nosaltres
ara, a la llum de la resurrecció , entenem
el que de veritat signifiquen les seves paraules. Les benaurances
no són les paraules d'un guru espiritual que ens dona pistes per ser
feliços, sinó que ens mostren un estil de vida; viure les benaurances és cercar la felicitat on la trobà Jesús.
Creure en la resurrecció de Jesús ens dona l'esperit vital per cercar la
felicitat, la felicitat de les benaurances.
Els apòstols (també nosaltres estem
convidats a fer-ho), entengueren el veritable sentit del Jesús gloriós, en la
transfiguració. Recordeu, la transfiguració es produeix quan Jesús es disposava a anar a
Jerusalem, per patir la passió. La passió, el fet de donar-se totalment,
l'amor sense fissures, son un camí, de vegades penós, però ple de sentit. Com
ens va ensenyar el mateix Senyor, cal que el gra de blat mori perquè doni
fruit. Creure en la resurrecció significa no eliminar de les nostres vides
expressions com, negar-se a un mateix, estimar fins a donar la vida, lluitar
amb esperança per la pau, la justícia i la llibertat.
Amics i amigues, en aquesta vetlla de
Pasqua, celebrem la VIDA, la vida en majúscules. En un món on hi ha dolor i
mort, preguem amb sinceritat perquè nosaltres siguem testimonis i
portadors de la Vida.
A tots, bona Pasqua!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada