Tercera sessió d'Advent

El passat dimarts 13 va tenir lloc la segona sessió per reflexionar sobre l'Advent sota la direcció d'en Anton Ramon Sastre. Tot seguit podem llegir una esquema del què es va tractar. 

ELS SAGRAMENTS DE L’ESGLÉSIA

Els dissabtes, Ell anava a les sinagogues i explicava el sentit profètic de les escriptures, però sobre tot li agradava ensenyar a la gent que l’envoltava. Els deia que amb Ell començava un temps nou, que Déu aviat construiria una societat nova basada en la compassió i en l’amor pels altres, sense fer distincions de persones ni de classes. Ho explicava amb exemples i invitant a tots a iniciar aquest camí, i ho feia sense invocar exigències legalistes, que freqüentment criticava. La gent entenia el que deia i Ell simpatitzava amb tothom, en particular amb els més pobres, desvalguts i malalts marginats, que ja no tenien res a perdre i dels quals es preocupava i sovint els curava. Aquest va ser el moviment de Jesús, un moviment profètic que es va fer notori, que va tenir molts seguidors entre la gent senzilla i molts detractors entre les autoritats civils i religioses. Jesús encarregà als seus deixebles de continuar aquesta seva missió i, pels creients, després de la Pentecosta, s’inicia el temps últim de la història, el temps de l’església, “l’Era de l’Esperit”. Però ¿què és i què entenem per església?

L’església és una realitat que només es pot comprendre adequadament si s’accepta que ella neix a partir de la fe dels deixebles en el Crist, és a dir, a partir de la fe dels seguidors de Jesús en tant que mort i ressuscitat. En aquest sentit, la fe de la comunitat cristiana ha de ser necessàriament apostòlica, perquè només es basa en la fe transmesa pels apòstols.  Per centrar aquest tema és profitós fer una descripció, més narrativa que definitòria, d’alguns aspectes bàsics de l’església, als quals avui ha arribat també la reflexió de la comunitat cristiana després de casi dos mil·lennis d’història.

1.     Església és la comunitat de persones que, gràcies a l’Esperit Sant que viu en el seus cors, creuen en Jesucrist com el seu Déu i Senyor, i en Déu Pare, que és bondat i misericòrdia (FE).

2.     Església són els que, convocats per l’Esperit Sant, donen gràcies a Déu tot fent memòria de la Pasqua del Crist i fan present la salvació de Déu celebrant els sagraments (CELEBRACIÓ).

3.     Església són els que, amb la força de l’Esperit Sant, donen testimoni de Jesús i del seu evangeli a tots els homes, anunciant i construint el Regne de Déu com un món més just i amable, especialment per als més desvalguts (TESTIMONI).

Ens aturarem a examinar què és el que volen dir aquestes tres afirmacions, però, donada la temàtica escollida enguany (Relació entre l’Encarnació de Jesús i els Sagraments), només desenvoluparem la segona. En general, la relació tripartida que acabem de fer deixa clar: 1) que la comunitat cristiana (església) viu i creix per la presència trinitària de Déu en el seu sí; 2) que l’Esperit Sant pren protagonisme en totes les accions de l’església (celebració) i dels seus membres (testimoni).

Vam dir que, genèricament, un “sagrament és un símbol sagrat”. Com a “símbol” fa referència a una realitat que està més enllà de la materialitat del mateix símbol; a més a més, diem que és “sagrat”: el punt de referència al qual aquest símbol apunta és el món de la divinitat. Per tant, en categories cristianes, podem dir que tots els sagraments de l’església són accions rituals simbòliques que fan referència al Misteri de Crist. Però no tots els sagraments que celebra l’església són iguals, ni han tingut la mateixa importància en la història de la comunitat cristiana. N’hi ha dos que des dels inicis es distingeixen per damunt dels altres:

-El baptisme/unció. Juntament amb l’eucaristia son anomenats sagraments de la iniciació cristiana. A la tradició cristiana oriental, baptisme, unció i eucaristia s’administraven alhora, fins i tot, quan es tractava d’infants. Al Nou Testament hi ha dos moments importants per entendre el significat del baptisme: 1) El baptisme de Jesús, amb la presència “d’una forma corporal” (colom) que simbolitza l’Esperit Sant (sinòptics), que pren possessió de Jesús. La Pentecosta, amb la presència d’unes “com a llengües de foc” (Fets 2, 1-41) que simbolitzen també la donació de l’Esperit Sant, el qual pren possessió dels deixebles, d’acord amb la profecia de Joan Baptista: “Rere meu ve un altre més fort... ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb el foc” (Mt 3, 11; Mc 1, 8b). Per a la resta de seguidors de Jesús, si volen participar d’aquest Esperit, se’ls hi diu: “Convertiu-vos i que cadascun de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu l’Esperit Sant” (Fets 2, 38). “Els qui acceptaren la predicació de Pere es van fer batejar, i aquell mateix dia s’afegiren als germans unes tres mil persones” (Fets 2,41). En ordre a concretar què és el baptisme com a sagrament de l’església, hem de seguir aquesta seqüència: a) En els escrits del NT: signe (colom; llengües de foc); realitat: (presència de l’Esperit de Sant); b) En els primers escrits de l’església (“Fets” + Pares): signe (conversió + bateig en nom de Jesús); realitat: (presència de l’Esperit Sant à salvació à membre de l’església). 2) El baptisme cristià també fa referència a la Pasqua de Crist. Aquest és un aspecte central del pensament de Pau i, a partir d’ell, sempre ha estat un concepte present a la teologia cristiana: “¿Ignoreu que tots els qui hem estat batejats, hem estat submergits en la seva mort? Pel baptisme ham mort i hem estat sepultats amb ell, i així com Crist... va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprendrem una nova vida. I si nosaltres hem estat units a ell per aquesta mort semblant a la seva, també ho estarem per la seva resurrecció” (Rom 6, 2b-5; vegeu també Col 2, 12).

Fins ara, doncs, hem tret una sèrie de conclusions en ordre a acotar el què és un sagrament: 1) Hi ha símbols sagrats que, recordats per Déu, fan present la seva salvació (arc de Sant Martí); 2) Jesús (“el que salva i dona vida”), Paraula de Déu feta home, per la seva vida i la seva mort, esdevé la imatge perfecte (símbol) del Déu invisible. 3) Aproximació a una descripció del sagrament del baptisme:

El baptisme en nom de Jesús, per a qui el rep, esdevé un símbol sagrat que significa: a) participació en la seva mort, b) salvació com alliberament del pecat i c) presència de l’Esperit, de tal manera que, d) segellat amb un vida nova, queda integrat en la comunitat dels creients.

 

-L’eucaristia: memorial del sacrifici de Jesús. L’eucaristia és “l’autèntica litúrgia de l’església”, l’acció cultual per excel·lència, que implica a tota la  comunitat cristiana en la celebració del Misteri de la Pasqua del Crist. Ens aturem a reflexionar sobre els conceptes exposats:

1)    En el grec clàssic, “litúrgia” (de “laos”, poble o públic; i de “ergon”, obra o acció) tenia el sentit de “prestació d’un servei públic”.

2)    La traducció greca del Pentateuc (Versió dels LXX) realitzada a Alexandria (segle III a. C.) va reservar la paraula “litúrgia” per designar tècnicament “el culte a Jahvé, segons uns ritus establerts divinament i confiats al sacerdoci levític”. I així “litúrgia” ve a designar els ritus i rituals majestuosos realitzats en el Temple de Jerusalem.

3)    El culte en el Temple de Jerusalem consistia en el sacrifici ritual de diferents animals oferts per el poble i realitzat per la casta de levites i sacerdots.

Aquesta “litúrgia”, convertida en un “culte exterior, objectivat i reglat”, va ser rebutjada amb claredat per tots els profetes d’Israel. Per tots, recordem Isaïes (1, 11-17): “Per què m’oferiu tants sacrificis? Estic embafat d’holocaustos de xai; ja en tinc prou de sang de vedells, de bocs i de cabrits... Qui us ha demanat tot això? Renteu-vos, purifiqueu-vos... apreneu a fer el bé, busqueu la justícia, detureu l’opressor, defenseu l’orfe, pledegeu a favor de la viuda”. Mateu posa en boca de Jesús la mateixa expressió que apareix al llibre d’Osees: “El que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no holocaustos”. Però l’espiritualització del culte que vol Jesús es fa explícit en l’episodi del seu encontre amb la samaritana: “... Els nostres pares varen adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem. Jesús li diu: <Creu-me dona, arriba l’hora que el lloc on adorareu al Pare no serà aquesta muntanya ni Jerusalem... arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran al Pare en Esperit i Veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és Esperit, per això els qui l’adoren han de fer-ho en Esperit i Veritat (Jn 4, 19-24).

L’últim sopar: la ritualització de la Pasqua del Crist. “Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua trobi el seu compliment en el Regne de Déu... us asseguro que des d’ara ja no beuré més del fruit de la vinya fins que haurà arribat el Regne de Déu” (Lc 21, 15-18 i paral·lels). No va ser un sopar pacífic per actituds i gestos estranys provocats pel mateix Jesús(el rentat dels peus als deixebles; la invitació de Jesús a Judes; les paraules de Jesús sobre el pa i el vi). La bàsica coincidència de la descripció feta pels tres sinòptics (Mt 26, 26-29; Mc 14, 22-25; Lc 22, 15-26) i per Pau (1 Cor 11, 23-26) a l’hora de narrar els gestos i les paraules de Jesús en aquell sopar, fa pensar que són un clar indici de la transcripció als textos evangèlics d’unes accions litúrgiques antigues i consolidades en les comunitats cristianes. En efecte, les quatre narracions tenen una introducció descriptiva pràcticament igual (“Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà”), que és com una espècie de rúbrica que indicava què s’havia de fer en l’acció litúrgica. Però en les paraules que es posen en boca de Jesús hi ha una progressió conceptual entre Marc/Mateu i Lluc/Pau en la que apareix la proclamació redemptora de la mort de Jesús. El text de Pau diu: “Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial. Perquè cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que el vingui” (1 Cor 11, 23-26).

Definició del sagrament de l’eucaristia: És la celebració litúrgica de l’església convocada per l’Esperit Sant, amb la qual es dona gràcies al Pare, tot fent el memorial del sacrifici de Crist simbolitzat pel pa i el vi, signe pel qual es re-presenta (=es presenta de forma nova) la salvació de Déu per a tothom.

 

Anton Ramon Sastre