Els nostres són dies agitats que ens deixen poc espai per a la reflexió. Són moments d’una certa foscor en els que a tots ens costa saber on som i com trobar elements que ens ajudin a orientar-nos. És una foscor estranya, no habitual, emboirada, lluny de les nits serenes en les que es poden veure les estrelles, és una foscor freda que neguiteja, una foscor de durada imprevisible, plena de crits, sovint acompanyats d’amenaces, que sembren angoixa i que allunyen l’esperança, en especial dels més febles Malauradament, entre tots hem acabat perdent el sentit d’una paraula que hauria de ser sempre present i sustentar qualsevol tipus de relació humana: el diàleg. “I la Paraula s’ha fet carn”.
El diàleg implica una actitud humana, una actitud que s’obre als altres per aprofundir-ne el coneixement, una actitud que ens disposa, al mateix temps, a ser interpel·lats pels que no són com nosaltres, i que reposa en la convicció de que la realitat, qualsevol realitat, té moltes arestes i vessants que nosaltres tot sols no podem abraçar. Els qui ho saben tot, els prepotents, els qui no toleren que se’ls doni cap lliçó, no podran dialogar mai, com tampoc ho podran fer els que imposen condicions prèvies per poder diàleg. Usen la paraula diàleg, però en realitat la seva actitud és la d’un mercader qualsevol, que negocia confiant en poder treure’n profit en benefici propi. Però dialogar no és negociar.
La comunitat cristiana en aquest temps celebrem el Misteri del Naixement de Jesús. Una festivitat que ens recorda la ferma voluntat de Déu d’apropar-se a la humanitat, de parlar-li, de dialogar, d’obrir-se a qualsevol persona de bona voluntat, d’anunciar arreu que ens podem alliberar de la foscor en la que ens trobem. El Nou Testament ens presenta Jesús com la Paraula de Déu feta humanitat, fent-se com un de nosaltres, oblidant-se de la seva condició divina, habitant entre nosaltres per fer comprensible Déu. El naixement de Jesús es produí de nit, quan era fosc, recordant-nos que aquesta és la nostra condició humana, la de caminar sempre a palpentes, la de cercar poc a poc el sentit de la vida, la de viure amb l’esperança i amb la il·lusió de trobar la llum, si encara és possible.
En la situació actual del món, potser es fa difícil fer festa, perquè moltes estrelles semblen apagar-se. Maria tampoc tenia gens clar què estava passant amb la seva persona, però obrí el seu cor, va saber escoltar i acabà cantant “la humilitat i la petitesa” de l’ésser humà. El diàleg vertader és una actitud humana davant els altres, que implica humilitat, acceptació de la nostra realitat limitada, silenci per a escoltar. Durant aquest temps d’Advent ens cal meditar les lectures dels diumenges, perquè ens poden ajudar a desfer les nostres angoixes, els nostres prejudicis i entreveure la llum de la llibertat. “Per a Déu no hi ha res impossible”. “No tingueu por”. “Alegreu-vos”.
Els carrers i les places fa dies que estan il·luminats, els aparadors dels comerços es vesteixen com mai amb ornaments i atractius colors, les pastisseries venen torrons, neules i llaminadures de tota mena i les tendes de joguines s’esforcen per enlluernar els ulls i el cor dels més petits. Tot està preparat perquè, al menys, durant el període de les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis, els adults deixem de banda els problemes que diàriament hem d’afrontar i que sovint ens angoixen. És bo que durant aquest temps les famílies s’apleguin, que comparteixin la mateixa taula, que tornin a recordar i a reviure moments passats en que tot semblava harmoniós, perquè, al cap i a la fi, la bona convivència, el saber estar i viure junts, sempre és un bé preuat i desitjat per gairebé tothom, encara que sempre hi ha a qui aquestes festes no li agraden o, fins i tot, els molesten.
Però, tant als qui gaudeixen de les festes com als qui reneguen d’elles, cal pregunta’ls-hi perquè es fa festa, perquè s’ha instaurat un període tan especial i llarg a tot el món occidental i a part de l’oriental, perquè ens retrobem amb família i amics, i perquè mengem i bevem fent dringar gots i copes. D’altres festes que celebrem durant l’any o algun cop a la nostra vida, tots en coneixem el motiu, però, i d’aquesta festa tan vistosa, llarga i general? No voldria ser derrotista, però de ben segur que encara quedarà algú que ens dirà que aquesta festa està motivada pel “naixement del nen Jesús”. Això sí, els adults ens esforcem a dir que és el “nen Jesús” qui neix o qui va néixer, un “nen” com els nostres fills i filles, no fos cas que ens impliquem massa en la significació de la festa. Però, en el fons, tots ho sabem: aquesta festa, tan generalitzada, és perquè tots commemorem el “Naixement de Jesús”, el “Salvador”, la “Manifestació de l’Amor de Déu” a tots els homes. Pels qui creuen en aquest esdeveniment el motiu de joia i de fer festa té tot el sentit, i no cal relegar-la només a una cosa d’infants.
Si es té fe, el Nadal per als adults vol dir celebrar un esdeveniment que encara avui té força per fer-ne memòria, per prendre consciència de que l’alliberament i la salvació són una realitat present, encara que el nostre ens assembli un temps horrible i que, malgrat les nostres pors, tots hem d’esforçar-nos en fer camí i també a ajudar als altres a caminar. El fet de celebrar un esdeveniment –i és molt bo que així sigui- no pot quedar-se només en menjar i beure, perquè demà tornarà la quotidianitat, la normalitat en el nostre dia a dia, i llavors és el temps de emprendre de nou el camí i la lluita. La persistència del Nadal a través del temps ens recorda que no hem de donar mai l’espatlla al moment que ens toca viure, perquè és aquest temps i aquest món el que necessita ser alliberat. Els creients sabem que Ell, Jesús, el Salvador, un dia tornarà i ens demanarà si hem sabut ser fidels al missatge que ens va portar quan va néixer: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor”.
Anton Ramon Sastre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada