Temps de Quaresma

Fa només un mes que celebràvem la festa de la Candelària (2 de febrer), la festa de la Purificació de Maria, estretament lligada al naixement del seu fill Jesús, quan ja ens trobem, un cop més, amb l’inici del temps de Quaresma. És el temps de preparació a la celebració de la Pasqua, el Misteri de Crist que fonamenta la nostra fe en Ell. Com ja sabem, l’any litúrgic que iniciàrem a l’Advent té com a lectura principal de les nostres celebracions la proclamació de l’evangeli de Sant Lluc i en aquest comentari voldríem donar unes pinzellades a l’espiritualitat d’aquest evangeli. Les pregàries de les celebracions quaresmals ens parlen de la necessitat d’una conversió de cor sincera, mitjançant “els exercicis i les pràctiques quaresmals”:  la pregària, l’almoina i el dejuni. El Dimecres de Cendra es proclama com evangeli únic i comú als tres cicles de lectures, les consideracions que l’evangelista Mateu posa en boca de Jesús respecte a com s’han de practicar aquests exercicis: quan doneu a qui ho necessita, quan pregueu, quan dejuneu, “no ho feu com ho fan els hipòcrites”. Per tant, en escollir aquest text, que sempre obra el temps quaresmal, la comunitat cristiana es posa com a primer objectiu el d’adoptar una actitud seriosa i responsable en aquest temps de preparació a la Pasqua.

Els primers diumenges de Quaresma dels tres cicles de lectures tots els evangelis ens parlen de l’episodi de les temptacions de Jesús, quan, desprès de ser batejat per Joan Baptista al Jordà, és guiat per l’Esperit Sant al desert. Marc ho fa d’una manera molt esquemàtica, a diferència de com ho fan Mateu i Lluc, els quals narren l’episodi detallant tres tipus de temptacions: l’exhibició personal, el poder de domini, l’invocar Déu temeràriament. La temptació en la que el diable condueix Jesús sobre el pinacle del Temple de Jerusalem, invitant-lo a tirar-se al buit perquè Déu sortiria en el seu socors, Lluc la col·loca en l’últim lloc a diferència de Mateu que la narra en segon lloc. La raó és que, en la perspectiva que té Lluc quan escriu el seu evangeli, les temptacions han de ser interpretades en estreta relació amb la passió de Jesús, perquè tota la vida de Jesús és una pujada constant des de Galilea cap a Jerusalem, la ciutat santa, on li arribarà la “seva hora”. Des d’aquesta perspectiva, la quaresma se’ns presenta en aquest cicle com una versió simbòlica de la nostra vida sencera, del nostre caminar cap a la “nostra hora”. És un itinerari llarg, ple de racons amagats que ens donen sorpreses, de vegades entrebancs, que haurem de superar amb l’ajut de l’Esperit, sí, però  sense invocar Déu en va.

Per a interpretar correctament el recull de lectures evangèliques que se’ns proclamaran enguany durant la quaresma, cal remarcar també que una de les característiques de l’evangeli de Sant Lluc, és la constant presentació que ens fa de Jesús com la persona que revela i dona testimoni de la “misericòrdia de Déu”, una misericòrdia que no és un simple “tenir llàstima o compassió” per la situació o les desgràcies que afecten o pateixin els altres, sinó que té una infinitat de matisos que ens han de fer reflexionar avui sobre la nostra actitud davant els homes i el món. El mal arbitrari que causa el poder o les desgràcies que es deriven d’un accident (evangeli 3er diumenge) no són causes fortuïtes de la bona o mala sort, sinó que són moments que ens haurien d’obligar a reflexionar en profunditat sobre la direcció que volem imprimir a la nostra vida (conversió), perquè, al final, morir, morirem tots. La paràbola del Pare que surt a l’encontre d’un fill escarriat (evangeli 4t diumenge) posa de relleu que l’autèntica misericòrdia té arrels en un amor pacient, vigilant, esperançat, constant, que pot arribar a convertir l’angoixa i el patiment en una festa plena de joia, sense fer necessari cap tipus de retret per un passat que ha quedat enrere. L’episodi de la dona adúltera que una munió d’homes volen apedregar (evangeli 5è diumenge), no solament ratifica l’actitud de Jesús davant el judici condemnatori dels homes, sinó que les seves paraules a la dona ja alliberada ens diuen que ens cal reflexionar sobre la situació provocada pels nostres actes i tenir la força de rectificar si cal.

Aquesta invitació a la misericòrdia que l’evangeli de Lluc ens fa, ens obra un camí de reflexió i de conversió, no solament de tipus personal i individual, sinó també social i comunitari com església. Les pràctiques quaresmals, se’ns recomanen només pel temps de quaresma? Ja hem dit que l’episodi de les temptacions en la versió de Lluc a l’inici de la Quaresma fa que aquesta se’ns presenti com una versió simbòlica de tota la nostra vida. La preocupació pels altres i la pregària són actituds que ja entenem que no són cosa d’un moment o d’un temps determinat, sinó que han de ser una constant en la vida de l’església, però i el dejuni? El dejuni, una pràctica comú a moltes religions, en el seu aspecte formal consisteix en un abstenir-se de menjar i, en especial, de menjar carn, durant un temps determinat, però en una dimensió simbòlica és una crida també a la conversió, a una manera determinada d’enfocar tota la nostra vida, i avui, més que mai, no podem ignorar que quan parlem de vida no parlem només de la nostra vida personal, ni tan sols de la nostra vida humana, sinó que hem de parlar de la vida de tot el planeta.

Després del temps que fa que estem assajats per la pandèmia, hem de confessar que mai abans no havíem tingut l’experiència tan present i propera de que la mort és una possibilitat real per a tots els homes, que pot aparèixer en qualsevol moment, en qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, i encara que aquesta possibilitat ara se’ns aparegui d’una manera palesa, en realitat és una possibilitat al llarg de tota la nostra existència. Per aquest motiu, ens cal redimensionar el concepte de dejuni cap a una significació més enllà d’una pràctica personal i d’un temps concret, una significació que ha d’involucrar una determinada voluntat de canviar els hàbits de viure als qual estem acostumats, particularment els dels països més rics. El dejuni quaresmal l’hauríem de traduir, passat aquest temps de pandèmia, com una voluntat de portar una vida social més austera, més sòbria, més frugal. Tornar a la normalitat no hauria de poder significar tornar a fer i a comportar-nos com ho fèiem abans, sinó que, com diu un autor, hauríem “d’imaginar noves maneres d’educar(-nos) per a la vida en comú. Es tractaria d’activar una sobrietat voluntària que lliga amb tota una tradició filosòfica occidental que preconitza la limitació de necessitats com a camí de felicitat. Una simplicitat i un model de vida que, a diferència d’un dels motors centrals del nostre sistema econòmic, aspiri a allò necessari però que no augmenti les necessitats...” (Joan Carrera).  

Com fa temps va escriure també Ignacio Ellacuría, referint-se a la sobrietat: «Aquesta pobresa és la que realment dona espai a l’esperit, que ja no es veurà ofegat per l’ànsia de tenir més que l’altre, per l’ànsia concupiscent de tenir tota mena de coses supèrflues, quan gran part de la humanitat està privada del més necessari». Potser podríem dir que el dejuni, entès d’aquesta manera, en aquesta versió actualitzada, podria ser font d’una nova riquesa espiritual, que prengués seriosament la vida humana i la del planeta de manera global. Aquesta és una tasca que hauria d’involucrar a totes les societats, començant pels seus dirigents, si en realitat es vol sortir del laberint sense sortida en el qual es veu involucrat el nostre món, però certament les comunitats cristianes hauríem de fer una reflexió urgent i compartida, per tal de posar en pràctica en un futur immediat una nova manera d’estar en el món, que arribés a ser testimoni d’una vida compromesa en favor de tota la humanitat.

Anton Ramon Sastre

Lectures recomanades per a la Quaresma:

·               José Cobo, Incapaces de Dios, Fragmenta Editorial (Barcelona 2021)

·               Joan Carrera i David Murillo, Recuperar els béns comuns, reivindicar el bon viure,  Cristianisme i Justícia, Quadern 226 (2022).

·               Ignacio Ellacuría, Utopía y profetismo, Revista latinoamericana de Teología, 17 (1989).