Reflexions a la Paraula de Déu

De les lectures d’avui, de David podem aprendre a ser fidels a allò que ens diu la nostra consciència, per sobre dels nostres interessos personals, dels nostres ressentiments o desitjos de venjança, o simplement del desig de protegir la nostra vida.

David es troba en una situació en què pot matar el rei Saúl que el persegueix per matar-lo a ell, perquè li té enveja. Pot desempallegar-se de Saül, però no ho fa perquè creu que cal respectar i no fer mal a l’ungit del Senyor. Posa davant del seu interès personal, allò que creu que és bo i que li diu la seva consciència.

Avui, com sempre en la història, tots, en la nostra vida personal, professional i social, ciutadans del carrer, polítics, jutges, policies, financers, periodistes, etc., sovint ens veiem forçats a escollir entre els nostres interessos i desitjos, i allò que és veritable, bo i just. I en aquest nostre món de la «post-veritat» mentim, atiem l’odi, construïm relats falsos i els divulguem amb tota naturalitat, per tal d’aconseguir objectius polítics i econòmics, poder i diners, destruint persones i les bases de la vida social.

Què passaria si fóssim com David? El nostre món funcionaria molt millor. Alguns pensen que això és una utopia, i ho és, però és una necessitat imperiosa per existir i viure com a persones i pobles. El «Regne de Déu» no deixa de ser una «utopia» per als humans. I, per abundar més en la utopia, ens trobem les paraules atribuïdes a Jesús, i que se’ns ofereixen com expressió del missatge rebut d’ell. Jo reconec, Senyor, que em depassen.

Em sento incapaç de fer això que dius: estimar els enemics, fer el bé als qui m’odien, parar l’altra galta, etc. Ja sé que és un llenguatge hiperbòlic, simbòlic, una forma didàctica d’expressar, però sé que apunta a una actitud del cor que m’és difícil d’assolir. M’anima veure que, pres al peu de la lletra, tu no ho vas practicar.

Quan vas respondre una pregunta que t’havia fet el Summe Sacerdot, (en el judici que et van fer per destruir-te; ja veus que això es va repetint a la història), un criat et va donar una bufetada, i no li vas posar l’altra galta. Però sí li vas respondre amb una pregunta serena i ferma, buida de ràbia i d’agressivitat destructiva vers el teu ofensor, però plena de dignitat, llibertat i fortalesa. Jo  vull ser com tu, Senyor! Mira, només que féssim algunes de les coses que ens dius: «Tracteu als altres tal com voleu que ells us tractin». «Sigueu misericordiosos tal com ho és el vostre Pare». «No judiqueu i no sereu judicats; no condemneu i no sereu condemnats; perdoneu i sereu perdonats», seriem més feliços i el nostre món seria molt millor per a  tots.

Dona’ns el teu Esperit perquè ho faci possible en nosaltres!

Santiago Quijano