21 de desembre 2021

Cicle de Nadal i Epifania

El temps d’Advent ha estat protagonitzat per uns personatges que, tot i estant ubicats en un temps passat molt llunyà, avui ens han fet respirar, amb les seves paraules, amb els seus gestos i amb els seus fets, una atmosfera d’esperança per la presència d’una realitat nova, la característica de la qual és justament la possibilitat de que hi pot haver un temps present on tots puguem experimentar una vida social i col·lectiva més plena, més feliç, més humana. Aquets protagonistes han estat Maria, Joan Baptista i Elies. Tots ells, arrelats en un temps difícil, ens ensenyen a mirar cap el futur sense deixar el moment present que a cadascú els ha tocat viure. Mirar cap el futur, és a dir, alçar el cap i mirar l’horitzó, és la primera cosa que se’ns invita a fer per adonar-nos que, si bé és cert, que tots els dies tenen la seva malícia, no podem capficar-nos només en allò que de negatiu tenen els nostres dies. A la vida de tothom hi ha dubtes, vacil·lacions, pors, foscors, desconcerts, però també tots sabem per experiència que aquests moments negatius tenen la seva fi, que s’acaben, que passen.

Elies, poèticament, albira i canta un temps nou per al seu poble, lligat a l’aparició d’una persona misteriosa que, encara que ens el presenta com un infant, arrossegarà al poble cap a una prosperitat material i espiritual que tothom desitja, però que des de fa temps es mostra esquiva. Joan Baptista predica i els seus crits en el desert es deixen sentir per tota Judea, fins i tot a la ciutat de Jerusalem. Les seves paraules són directes i, com a sagetes que es dirigeixen al cor dels homes que l’escolten, fereixen, fan despertar les consciències, inviten a canviar de criteris i tal vegada també de vida, i empenyen a tothom a continuar fent camí malgrat totes les dificultats.

També ell fa referència a una persona que quan arribi, a més de batejar amb aigua com fa ell, batejarà amb Esperit i foc a tots els qui se li acostin i el vulguin seguir. Maria és una noia jove que té una situació personal gens senzilla, però que també té inquietuds i sap escoltar el seu cor. Surt de casa seva per anar a l’encontre d’una cosina que la necessita i, enmig d’un diàleg sorprenen i magnífic entre elles, canta la seva esperança en el fill que porta en el seu ventre i que espera amb confiança. El que tenen en comú aquests tres personatges del temps d’Advent és que no dirigeixen la seva atenció sobre elles mateixes, sinó sobre una persona forta i potent que encara no ha arribat, però que és a prop i pot aparèixer en qualsevol moment.

El que en diem “cicle de Nadal” fa referència a una sèrie de festivitats que, a partir del s. IV, se celebren en totes les tradicions cristianes, i que com element comú a destacar és que totes elles ens parlen de presència i alhora de misteri, de manifestació i de silenci, de revelació i al mateix temps d’ocultació. Les festes importants que estructuren aquest cicle són: Nadal (Nativitat), Epifania (Reis) i Baptisme de Jesús. (En alguna tradició litúrgica oriental s’hi va afegir també una celebració en la que l’evangeli que es proclamava era el de les noces de Canà, propi de l’evangelista San Joan).

En totes aquestes festivitats es fa referència a la persona de Jesús com a manifestació (epifania) de Déu a la Humanitat. Les narracions evangèliques de Mateu i de Lluc escenifiquen com aquesta manifestació de Déu es concreta en l’humil naixement del fill de Maria i Josep (Nadal), però que es revela de manera universal a tots els pobles de la terra (Epifania), començant pel sorprenen anunci a uns pastors, considerades les persones més pobres del poble d’Israel. Tanca aquest “cicle de Nadal” la festivitat del Baptisme de Jesús, en la que els evangelis fan clara  i explícita referència a la presència de Déu en la persona de Jesús (el cel obert, la veu de Déu que surt dels núvols, el colom com a símbol de l’Esperit que es dona a Jesús, el compliment de les profecies de Joan i la realització de l’esperança de Maria).

Aquest nucli del “cicle de Nadal” ha estructurat el temps i les festes de les civilitzacions occidentals i d’una bona part de l’oriental. Les llums i els ornaments que engalanen les places i carrers de les nostres ciutats i pobles continuen tenint avui com a arrel i referència el fet del naixement de Jesús, que és la “Llum del Sol que s’alça des d’Orient” o, com diu Sant Joan, “(Ell) és la llum veritable, el que ve al món i il·lumina tots els homes”. El cas és que, avui, no hi ha cap anunci, promocionant les compres i rebaixes d’aquests dies, que faci referència al naixement de Jesús, fora d’alguns anuncis –poquíssims- que tímidament van dirigits als infants i que s’intensifiquen a mesura que s’apropa la festa dels Reis, perquè, innocents ells, continuen creient en la màgia de les nits i en els regals promesos.

Malgrat aquesta absència de referència al naixement de Jesús en la propaganda comercial, en alguns anuncis hi trobem petites notes que recorden que aquestes festes, a més d’un intercanvi de regals, són festes d’encontre familiar, de retrobar-nos entorn d’una taula, de compartir joia i experiències que ens podem explicar els uns als altres. Penso que això, en general, és molt positiu, encara que tots coneixem persones que totes aquestes manifestacions les experimenten de forma negativa i que no volen saber-ne res d’aquestes festes, i que n’hi ha d’altres que no les celebraran, perquè no tenen el mínim per a sobreviure.

Més enllà d’aquesta esquizofrènia social de mantenir uns temps de festa ignorant-ne volgudament l’origen, però traient-ne un profit econòmic suculent, cal també posar de relleu que també la fe cristiana ens fa comprendre el Misteri de l’Encarnació com un encontre de Déu amb la Humanitat. Fa ja molts anys, un teòleg va escriure un llibre que el titulà “Crist, sagrament de l’encontre amb Déu” i, dintre d’aquesta perspectiva de fe, avui nosaltres podem afirmar que Jesús s’esdevé la traducció humana de Déu o, com diu Joan en el seu evangeli, Jesús és la paraula de Déu feta carn. Aquest és el sentit cristià de les festes de Nadal i per aquest motiu fem festa. La primera descoberta de la fe és confessar que l’home Jesús és Déu. Des d’un punt de vista d’introducció a la fe,  és del tot imprescindible passar per la persona de Jesús per arribar a comprendre –i sempre amb límits- qui és Déu per als homes. Justament perquè, plens de dubtes i d’obscuritat, hem descobert que en Jesús Déu s’ha fet home, intuïm que la nostra realitat humana pot ser apta també per poder parlar de Déu, per poder-nos apropar a Déu. Aquest intercanvi de coneixement fa possible que no tinguem necessitat de dessacralitzar el Misteri de Jesús, perquè, si hem descobert en la humanitat de Jesús la presència de Déu, hem de confiar que la nostra realitat humana ens pot permetre parlar i dirigir-nos a Déu. En l’home Jesús és Déu qui ha pres cos, és Déu qui s’ha humanitzat, és Déu qui parla el nostre llenguatge.

Anton Ramon Sastre


Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)