L’exigència de la fe
Hi ha vegades a la vida que les situacions personals o les circumstàncies que ens envolten fan que ens sentim desorientats. Més que no entendre aquestes situacions, passa que no ens les esperàvem, no crèiem que ens poguessin succeir a nosaltres, i menys encara, que ens agafessin per sorpresa. Aquest sentiment estrany fins ara, o aquesta situació inesperada, és la que ens causa confusió, la que d’alguna manera ens deixa paralitzats o marginats sense saber ben bé com respondre-hi i, sobretot, sense saber com sortir de la desorientació en la qual ens trobem. Però també hi ha persones a les quals, això que ens pot passar sobtadament a alguns de nosaltres, els ha marcat i ha condicionat tota la seva vida, des que van néixer. Uns condicionants enmig dels quals ha transcorregut la seva existència i que han hagut de normalitzar, però que els mantenen marginats i aïllats de la resta de la societat.
Bar-Timeu
és un cec de naixement, assegut i arraconat a la vorera d’un camí pel qual
passa molta gent, sense que ningú pari gaire atenció a la seva situació.
L’evangeli escull aquest episodi perquè la ceguesa pot reflectir, en part, la
situació d’una gran majoria d’homes i dones de qualsevol societat. Persones que
han normalitzat i han adequat la seva existència a un tipus de vida, que es
limiten a mirar com transcorren les coses dia rere dia, sense fer-hi cap
aportació ni sentir cap necessitat de fer-ho. La qüestió és “viure tranquil”.
Aquesta situació individualista també pot ser l’actitud i la manera de viure la
fe en el Crist que tenen moltes persones. Els creients no podem en cap cas
quedar-nos arraconats i acomodats a la vorera del camí, perquè no cal
“complicar-se la vida”. Cal aixecar-se, estar amatents al món que ens envolta i
estar disposats a fer camí.
El
protagonista de l’evangeli és conscient de les seves limitacions, però, enmig
de l’enrenou que fa la gent que li passa pel costat, està amatent a una
presència especial, la presència de Jesús, una presència que pot ser-hi i
sentir-se en qualsevol lloc. Només llavors neix la seva esperança: la fe en la
possibilitat que Jesús el pot alliberar de la seva ceguesa. “Jesús,
compadiu-vos de mi”. Ja ningú el podia fer callar. La fe és més forta que tot
el soroll que ens pot envoltar i els entrebancs que la vida ens pot deparar. I
Jesús escolta, es deixa trobar: “Vés, la teva fe t’ha salvat”. L’observació amb
la qual acaba aquest evangeli ens interpel·la: el que havia recuperat la vista “el
seguia camí enllà”. Va tenir força per deixar el racó en
el qual s’havia instal·lat.
Anton Ramon Sastre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada