La lepra desaparegué i quedà pur (Mc 1,40-45)
Una narració curta per a uns fets simples: un leprós –un empestat- pren la iniciativa i demana a Jesús la sanació. Jesús no dubta, el toca i el purifica. I li demana discreció absoluta, que el leprós no respecta.
Qui i què eren els leprosos? Els impurs, els estigmatitzats, els condemnats a estar sols. Era prohibit tocar-los, era obligatori mantenir-se’n allunyat. El leprós, que s’hauria pogut resignar per sempre a la seva situació, troba la força per dir: “Si voleu, em podeu purificar”.
Jesús connecta amb el seu desig més pregon de pal·liar el sofriment humà, la seva profunda compassió. No dubta ni un segon a trencar les prohibicions ancestrals: els leprosos no es toquen. El toca i el purifica. En aquesta aparent simplicitat rau tota la força de la narració: com la compassió pot trencar les convencions, les tradicions...per esdevenir alliberadora. Com, per a Jesús, cada persona i el seu patiment són el centre, el nucli, i això dona legitimitat per trencar normes i prohibicions.
Jesús demana al leprós que no expliqui com ha estat purificat: no es vol vantar dels seus actes, vol discreció. S’acaba trobant tot el contrari: la notícia s’escampa i la seva anomenada creix. De nou aquesta simplicitat preciosa: sap que té poder per guarir l’inguarible, però no vol que ningú, ni ell mateix, instrumentalitzi els seus actes.
Se m’obren molts interrogants. Qui són els nostres leprosos, els nostres empestats, els nostres estigmatitzats? Som capaços de preguntar-nos, quan veiem necessitats al nostre voltant, si hi podem fer alguna cosa, encara que impliqui trencar certes normes? Ho fem? Busquem la difusió i el reconeixement pel que hem fet? Som també capaços de demanar ajuda per ser alliberats de les nostres mesquineses?
Fa uns dies ens ha deixat la Mercè Guilemany: casada amb en Josep Vaquer (que va morir per la covid a la primavera), tots dos professors de matemàtiques i units en totes les causes, van ser persones d’una fe molt profunda. Van dur a terme una intensa tasca eclesial en diferents àmbits, però van tenir molt clar tota la vida qui eren els nostres leprosos: els delinqüents, les prostitutes, tota mena de marginats, a qui van acompanyar durant molts anys. La Mercè no va deixar mai de visitar-los, fins poques setmanes abans de la seva mort, sempre discreta, sempre tendra, sempre somrient. De ben segur que, com deia Casaldàliga, haurà mostrat uns cors plens de noms. Descansi en pau.
Griselda Gasulla i Pascual
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada