En la primera lectura d’avui hi trobem Job, el pobre Job, el just aclaparat miserablement per la dissort; personifica l’angoixa humana, la seva herència és passar els mesos en va i la paga que rep són les nits en blanc, està neguitós del vespre a la matinada; creu que la vida no és sinó un respir i que els seus ulls no tornaran a veure la felicitat. Les proves a què fou sotmès són esfereïdores, però la seva fe es va mantenir íntegra i això feu que Déu finalment el premiés fent-li recuperar la felicitat.
Déu no ens castiga en aquesta vida; per més que puguem pensar: ¿si Job, home just entre els justos, va haver de sofrir així, què no ens pot deparar la vida a cadascun de nosaltres? Les calamitats que potser haurem d’afrontar no han de fer trontollar la nostra fe, ben al contrari, l’hem de refermar com va fer Job i donar glòria a Déu.
L’abnegació de Pau en el fragment de la primera carta als corintis demostra una donació total de la seva vida per la causa de l’Evangeli; ell no ha triat ni buscat d’anunciar l’Evangeli, ho veu com un encàrrec que ha rebut de Déu; i ell que no ha estat mai esclau de ningú, lliurement es converteix en esclau de tots, feble entre els més febles, ho dona tot en tots. I a sobre, no se’n glorieja, ni n’espera cap recompensa.
A Sant Pau, a través de les seves cartes i els seus viatges, el coneixem prou bé, però aquesta abnegació que queda palesa en aquesta lectura el situa a un nivell altíssim, al llindar de l’excel·lència, convençut que la seva missió és la seva vida. Aquesta exemplaritat per força ens ha d’interpel·lar profundament i fer-nos adonar que l’Evangeli ho és tot, i que proclamar-lo és també la nostra missió sense gloriar-nos-en ni esperar recompensa.
A l’Evangeli veiem com després de curar la febre de la sogra de Simó i de molts malalts i endimoniats de tota la ciutat aplegats davant la porta, Jesús es lleva de matí, quan encara és fosc, i cerca un lloc solitari per pregar i s’hi queda. Sembla que els deixebles el busquen angoixats i quan el troben li diuen: “Tothom us està buscant”. El busquen perquè han vist els prodigis que ha fet i estan impacients, però Ell s’allunya i segueix el seu camí. Nosaltres també el busquem amb aquest delit? Coneixem els seus prodigis i miracles, però sobretot coneixem la seva paraula que ens hauria d’esperonar a buscar-lo contínuament.
Recordem què diu Isaïes: “Busqueu el Senyor, ara que es deixa trobar” (Is 55,6). Es deixa trobar ara i sempre, només cal prendre consciència que Ell és el centre de tot.
Josep Maria Lari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada