Amics, amigues.
Un any més hem proclamat la bona nova cantada pels àngels: Mentre eren allà es van complir els dies i va néixer el seu fill, el primogènit. Ella l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal. Sempre m’ha meravellat la sobrietat amb què l’evangelista Lluc ens narra el naixement del Messies, el Salvador.
Tot sembla senzill, natural, sense escarafalls, com si fos el fet més normal. Un matrimoni s’ha de refugiar en una cova perquè no tenen lloc a l‘hostal, i és en aquest indret tan poc acollidor i inadequat que neix el seu fill primogènit. Permeteu-me que comenci les meves paraules remarcant aquest fet i ho vull fer perquè, de tant saber-lo, ja no ens impacta gens. Cada any per Nadal tornem a llegir la mateixa història. És ben normal que quan una notícia se’ns repeteix any rere any, ens hi acostumem i res no ens estranyi.
També, aquests darrers anys ens hem acostumat a llegir o a escoltar als noticiaris fets com ara que han mort milers de persones al Mediterrani, que hi ha infants en el nostre món que moren de gana, que a ciutadans veïns nostres se’ls crema la nau on vivien, perquè tampoc havien trobat lloc on estar-se, etc. No és la meva intenció en aquest capvespre neguitejar-vos més del compte, el que sí vull posar en relleu és que la narració del naixement del Messies, de l’Emmanuel, no ens explica només un fet que va succeir en el passat, tampoc no és la narració poètica d’un mite, sinó que tots hem de prendre consciència que l’esdeveniment de Betlem es repeteix al cap de 2020 anys, a la nostra ciutat de Barcelona. També és cert que l’evangelista ens diu en la mateixa narració: uns àngels canten la glòria de Déu, uns pobres pastors s’alegren del naixement de Jesús i es posen en camí, i un nen, en bolquers, acabat de néixer i posat en una menjadora, és Déu amb nosaltres.
Contemplem, doncs, aquesta cova de Betlem. En ella la pobresa és enaltida, els petits, els senzills representats pels pastors, s’entusiasmen davant d’un infant acabat de néixer, i preguntem-nos ben sincerament si tenim un cor ben obert per captar tot el missatge, que un any més, proclamem aquest dia de Nadal. El missatge ja el sabem, però deixeu-me que el repeteixi de nou: Déu ens estima i s’agermana amb tots nosaltres en el Fill de Maria i Josep, Déu amb Nosaltres. Els pobres, admirablement representats pels pastors, troben en el Nen Jesús, un motiu d’esperança. Els estrangers, aquells que plens d’inquietuds cerquen una veritat que els ompli, són acollits com ho foren fa 2020 anys els mags. I, en canvi, els qui estan satisfets de si mateixos, els que són incapaços d’estimar perquè només miren pels seus propis interessos, com el corrupte Herodes o Cèsar August que mana a tot el món conegut, malgrat el seus grans poders, no trobaran mai la porta de la cova de Betlem.
Missatge de Nadal, que tot ho capgira, tan ben cantat per Maria, la seva mare: [Les obres del seu braç són potents:] dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. (Lluc 1, 51-53).
Si bé és cert que aquest missatge de Nadal que celebrem aquest capvespre (aquest dia), és el mateix de fa dos mil anys, també és veritat que el que celebrem no és només un fet històric, sinó que el Déu amb nosaltres és enmig nostre cada dia. Una de les frases que s’acostumen a posar en les felicitacions és que hem de fer que Nadal sigui cada dia, doncs això demana inexcusablement que ens preguntem què ens exigeix el missatge de Nadal, en aquest any de gràcia del 2020.
Ho he dit altres vegades, els temps litúrgics és com anar pujant en una escala de cargol, cada any celebrem el mateix (ja que hi ha un eix), però en una posició diferent. Cada edició del Nadal celebrem el naixement de Jesús, però ho fem en un context diferent. En la memòria de molts de nosaltres recordem el Nadal de 1962, com l’any de la nevada, o també el Nadal de 1933 com el Nadal de la mort de Francesc Macià, l’avi. O, com em recordava la meva àvia, el del 1932 va ser el del gran incendi dels magatzems El Siglo. No hi ha dubte que el Nadal del 2020 el recordarem com el de l’any de la pandèmia.
Un Nadal ben diferent al d’altres anys. La pandèmia no tan sols ha fet impossible moltes trobades familiars i que, per primera vegada i espero que sigui l’última, a la nostra parròquia hàgim hagut de posar numerus clausus per assistir a les celebracions, sinó que, sobretot, farà que aquest Nadal del 2020 el recordem pel sofriment que la Covid-19 ha portat i porta a moltes famílies, per la pèrdua de llocs de treball, la pauperització, el confinament dels avis a les residències, etc.
Del mal, perquè la pandèmia és un mal, treiem-ne un bé. Aquest any, en no poder sortir, les nostres trobades seran més reduïdes i sense tanta parafernàlia, ens podrem centrar més en l’essencial del missatge de Nadal i reflexionar sobre la crida que ens llança aquest Nadal de la pandèmia.
Així, doncs, em sembla que no m’equivoco si apunto que aquest Nadal de la pandèmia, és una crida perquè intensifiquem :
1. L’esperança: Isaïes ens ha dit en la primera lectura: “El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui viuen al país tenebrós.” Des del mes de març, hem viscut amb molta foscor, molta incertesa, però en el naixement del Messies, sabem que Déu és amb nosaltres, i ens dona la mà en els moments de decaïment, camina al nostre costat i ens diu: “no tingueu por”. Ell retorna la força a les mans cansades, la fermesa als genolls que vacil·len.
2. La solidaritat: Sant Pau ens ha dit a la segona lectura: “per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança”. La pandèmia ens ha afectat a tots, ara sabem que tots som vulnerables, les seves conseqüències les patim o les podem patir tots, rics i pobres, savis i necis. La Covid-19, fa que escoltem les paraules de sant Pau convidant-nos a portar una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, com una invitació a prendre’ns més seriosament la solidaritat envers els exclosos. I fa que ens preguntem: ¿Ens deixem interpel·lar pel clamor dels exclosos, dels pobres, dels insignificants, de les dones, dels infants i ancians abandonats, dels immigrants, dels malalts, dels pobles indígenes i dels germans sense sostre?
3. La cura de la Mare Terra. Sant Lluc ens ha dit: “A la mateixa contrada, vivint al ras, hi havia uns pastors que vetllaven, guardant de nit el seu ramat.” Fou en plena natura que Maria va donar a llum el seu Fill, fou vivint al ras que els pastors escoltaren l’anunci dels àngels. Desconec les causes científiques de l’aparició d’aquest mal bitxo anomenat Covid-19, però em sembla que no m’equivoco si afirmo, que una causa és la degradació de la nostra Mare Terra, i em faig meves les preguntes per a l’examen de consciència que ens proposa el jesuïta Victor Codina. ¿Escoltem el crit de la Terra al costat del crit dels pobres? ¿Estem disposats a un tipus de vida més senzilla, sòbria, fraternal i compartida, i a renunciar al paradigma tecnocràtic i masclista, liberal i consumista que destrueix la nostra casa comuna? ¿Ens examinem sobre el pecat ecològic?
Segur que juntament amb l’esperança, la solidaritat, la cura de la Mare Terra, podríem fer molt més subratllats en aquest Nadal de la pandèmia. Cadascú de nosaltres en la pregària i reflexió individual ho hem d’anar concretant, segons la situació personal que vivim i la de les nostres famílies i amics. Em sembla que podríem resumir-ho en una expressió de sant Pau a la seva carta a Titus: fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé. Que aquest Nadal 2020, sigui una ocasió perquè siguem un poble ben seu, un poble de Déu, que estiguem apassionats per fer el bé.
Amics, amigues, molt Bon Nadal.
Nadal 2020
Comunitat de Sant Ildefons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada