Reflexions a la Paraula de Déu

Avui iniciem la lectura del capítol 13 de l’Evangeli de Mateu dedicat tot ell a transmetre‘ns algunes paràboles. Com en el Sermó de la Muntanya, l’evangelista, abans de tot, ens dona detalls de l’escena. Jesús assegut vora el llac, i també els deixebles i la multitud. Una imatge si voleu ben bucòlica. Jesús assegut representa i és, el Mestre, els deixebles al seu costat, són els deixebles.

Jesús,com a mestre, és un bon pedagog, ensenya als seus alumnes amb paràboles. Les paràboles són uns com uns contes que acaben amb un ensenyament. Les paràboles ens diuen molt de la personalitat de Jesús, ja que mostren que el Senyor no va distret pel món, es fitxa com viuen als seus conciutadans. Hi ha narracions on s’expliquen escenes de cansaments, del treball del pagès, de les penalitats dels que no ha estat contractats durant el dia, i un llarg etcètera. Algú ha dit que llegint les paràboles es pot saber com era la vida quotidiana a la Galilea del segle I. També ens mostren que Jesús, s’estimà entranyablement el seu poble, aprecia els seus costums, li sap greu la corrupció d’algunes institucions.

En aquest capítol, conegut també, com el sermó de les paràboles, hi ha 7 paràboles. La primera, la que llegim avui, el protagonista és un sembrador. És una paràbola que té sabor autobiogràfic. Jesús és el sembrador, tota la seva vida està dedicada a predicar amb paraules i exemples, la Paraula de Déu, i el Regne de Déu. Sembla que el seu treball no sigui fructífer, no es veuen resultats. Això podia ser motiu de desànim, ja que el Senyor fàcilment podia dir, com el profeta Jeremies, ”m’he cansat en va”. També, molts pares i mares, catequistes, predicadors es poden sentir fracassats, tot considerant, que no en devem saber prou. Però Jesús no es deixa portar pel pessimisme. Ell sap, i ens diu a nosaltres que el que és important és que sembrem. I que la llavor que sembrem, sigui bona llavor. Recordo el que molt sovint em deien els pagesos d’El Prat, quan jo n’era rector, “l’única collita que sabem que no recollirem res és en la que no hem sembrat”.
Perquè la llavor doni fruit depèn de la terra. Hi ha molta llavor que per diversos motius cau en un lloc no apropiat, però, atenció, la que cau en bona terra dona un fruit inesperat. “Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta,”. Acaba la paràbola, amb una observació que Jesús fa als seu oients i a tots nosaltres: Qui tingui orelles, que ho senti.

Dita la paràbola, els deixebles li pregunten per què els parla amb paràboles. El Senyor contesta en la línia del que ens deia diumenge passat, només des de la bona disponibilitat i de la senzillesa es pot captar el missatge del Regne. Els de cor obstinat mai ho podran entendre.

El fragment acaba en una explicació de la paràbola que l’evangelista posa en boca de Jesús. És nota que Sant Mateu, té molt d’interès que els lectors de la seva obra, entenguin bé el significat d’aquesta paràbola, i també les generacions futures. Ara a nosaltres ens pertoca pensar amb quina terra ens veiem representats. Tornem a recordar: Qui tingui orelles, que ho senti.

Josep m Jubany