Reflexions a la Paraula de Déu

“El Senyor! Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor”. Ex 34,6

“Estigueu contents, viviu en pau, i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres”. 2Co 13,11

“Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna”. Jn 3,16

Aquests fragments del llibre de l’Èxode, de la segona carta als Corintis i de l’Evangeli de Joan, amb els quals celebrem la litúrgia de la Solemnitat de la Santíssima Trinitat, posen de relleu per damunt de tot l’amor universal de Déu.

Moisès, Pau i Jesús en cadascuna de les lectures així ho experimenten, i així ens ho transmeten. És com un compendi de declaracions que menen cap a una nova dimensió que se’ns comunica en el misteri de la Santíssima Trinitat i que avui queda explicitat en les paraules de Pau de la segona lectura: “Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l’amor de Déu i la comunió de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres”. És l’amor de Déu en estat pur.

Recordo el professor Antoni Bentué, teòleg, catedràtic emèrit de Teologia fonamental a la Universitat de Santiago de Xile -que va estar tres anys entre nosaltres a Barcelona, on vam poder assistir als cursos que va donar al CIC- el qual definia la Santíssima Trinitat amb aquestes paraules: “la Santíssima Trinitat és l’amor extrovertit de Déu a l’interior de si mateix”. Una frase un tant enigmàtica, tenint en compte que la paraula “extrovertit” no és al diccionari, però sí que hi és exterioritzar -que s’hi assembla- i crec que amb aquesta paraula, Bentué, volia anar més enllà encara per omplir-la de significat.

Em sembla interpretar en aquestes paraules com ell preveia l’amor desbordant de Déu abocat fora d’Ell i retornat al seu interior per compartir-lo amb les altres persones trinitàries. Ens trobem, doncs, davant d’un amor únic que ha estat sempre present en el món des de l’origen de la creació i s’expandeix per tot l’univers a tota a humanitat.
Evidentment és una de tantes interpretacions, com deia abans. Davant del misteri ningú pot alçar-se amb la pretensió d’haver-ne descobert el significat, i si algú gosa fer-ho, no cal escoltar-lo ni fer-n’hi cas, perquè amb mentalitat humana és senzillament impossible.

Ara bé, si ens centrem en l’Amor amb majúscula, segur que tampoc ho resoldrem però potser ens hi aproximarem bastant. La paraula amor, referida a l’amor terrenal, està molt devaluada i no té res a veure amb l’Amor inabastable de Déu, amb majúscula, que es projecta sobre el seu Fill Únic i sobre l’Esperit que els uneix, constituint una veritable comunió d’amor que es vessa gratuïtament damunt nostre per mitjà del do de la fe.

Tanmateix, la nostra condició humana no ens permet arribar a copsar tot el significat del misteri, i això fa que tinguem dubtes i que ens fem un munt de preguntes:

- Per què Déu ens estima tant si som tan imperfectes? si contínuament li som infidels i ens hem de reconèixer pecadors confiant en la seva misericòrdia?

- Quina mena d’Amor pot lliurar el seu Fill únic a la creu i donar la vida perquè nosaltres puguem ser salvats?

Arribats a aquest punt és quan apareix nítidament en l’horitzó la figura de l’Esperit Defensor, que tanca el cercle trinitari; és Aquell que Jesús ens va prometre en l’últim sopar per no deixar-nos sols, i que reitera en el moment del seu enlairament cap al Pare, tot dient als apòstols “Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”.

Aquí comença el temps de l’Esperit Sant, l’herència que Jesús ens deixa per no quedar-nos orfes. En Ell posem la nostra esperança i la nostra confiança per sempre més, perquè és el Senyor mateix qui estarà sempre present enmig nostre fins a la seva segona vinguda.

Josep Maria Lari