La Fe, a llambregades

Els Evangelistes Lluc i Joan són particularment encertats en trametre relats magistralment estructurats per a presentar Jesús i la Fe en Ell. Lluc p. ex. posa en boca de Jesús l’incident de camí que centra la paràbola del Bon Samarità (Lc.10), o el Pare del fill pròdig (Lc.15), i Joan construeix la reveladora conversa de Jesús amb la samaritana al pou de Jacob (Jo.4), o l’espectacular relat del perdó de l’adúltera (Jo.8). El 3er. Diumenge de Pasqua la litúrgia catòlica llegeix el relat dels deixebles d’Emaús de Lluc (Lc.24). Es tracta d’una preciosa descripció del camí de la Fe.

Sempre caminant...
Efectivament es tracta d’un episodi de camí. La Fe és un camí, com ho és la vida. Ho recorden tant Abraham per a tots els creients semítics com Ulisses pera tots els grecs. Emaús, a uns onze quilòmetres de Jerusalem, dona lloc i temps per a un debat de camí entre tres caminants, un dels quals és Jesús, però res revela en Ell la presència del que havia alçat tantes esperances. El Jesús en el que creiem se’ns amaga en la més absoluta normalitat. En el llençat a la cuneta del camí de Jerusalem a Jericó, el samarità tampoc no veurà en el ferit pels lladres la figura del Déu que ha creat l’Univers. Però en els dos camins hi haurà gestos : el bon samarità atendrà al ferit ( i ara ja sabrem qui és el proïsme a qui socórrer és socórrer Déu, com diu Mat. 25,40); els dos amics, quan el dia declini, convidaran al desconegut a que resti amb ells ( i aleshores sabran que és Jesús). Caminar, que no és fer turisme, descobreix moltes coses. Potser els més grans ho recordem dels temps i vivències de la Ruta escolta de fa anys.

I debatent...
Perquè pel camí, el debat és sobre l’esperança, que és el nom de la Fe, o sigui la confiança que posem en Déu. Esperàvem que es produiria l’alliberament d’Israel i ja fa tres dies...En la fe ens passa sovint. Les esperances de cop s’enfosqueixen i tot es veu fosc. A vegades només queda un remor de dones que diuen que sí que cal esperar i que parlen de nova vida..(Lc.24,22-23), però només són remors de dones! Tres dies ja és molt i l’alliberament anunciat no arriba.

Aleshores l’amic del camí es torna pedagog. Retreu als caminants una certa duresa de cor, una dificultat connatural per a connectar amb les esperances que no es realitzen. És difícil entendre que per a què l’esperança tingui èxit cal passar per la dificultat, que ens porta cap a la desesperança. Això resulta estrany i ens fa entrar en la dura paradoxa de la vida. Correspon en cert sentit a allò conegut que recorda que la felicitat es dona quan no se la cerca i com a resultat d’una vida virtuosa. Hom s’enriqueix quan es lliura a l’enriquiment dels altres. Sembla contradictori. La pedagogia en aquests temes és proverbialment difícil i molts ens sentim companys dels pelegrins d’Emaús que lamenten que les esperances no es realitzen. La Fe ens la pintem senzillament positiva i no ens surten els comptes. Només personatges com Job ens acompanyen a vegades en els estats d’ànim poc optimistes, tot i que confiats, en una certa foscor. La fe doncs, acaba essent un debat continuat entre esperances i frustracions que ens van encerclant pels corriols personals del viure.

Queda’t amb nosaltres que el dia comença a declinar
Aquest és el gest. Quan el dia declina, cal donar aixopluc. I això està més enllà de qualsevol debat. Pa i sostre, i s’aclariran i concretaran els rumors o remors de vida de les dones, perquè la vida no és debat en les idees sinó acció benvolent en els fets. Aquí els caminants l’encerten i això els descobrirà la llum.

Aquests mesos ens trobem en un món que declina i l’incident del Covid-19 n’ha estat el catalitzador. No només per la gravetat dels malalts i els morts (altres pandèmies han estat molt pitjors), sinó perquè és tot un muntatge que crèiem “perfecte”, propi dels “posthumans” o “transhumans” als que ja ens sentíem prepotentment propers, i que de cop s’ha manifestat extremadament feble, desconcertant i desllorigat. Tot just hem de replantejar ben bé què vol dir ser simplement i dignament “humans”. Un virus que, com tots els virus, ni te pròpiament vida independent i és un paràsit obligat, i que ens engega enlaire sanitat, economia, convivència, solidaritat, projectes, PIBs... Una certa manera d’entendre el món i la mateixa presència dels humans a la Terra declina. Comprovem que l’espècie humana no ha trobat la manera de viure respectuosament en la Terra amb un respecte solidari, i que aquest dèficit és molt greu. Som conscients de cop que s’ha trencat quelcom que no comptàvem que es pogués trencar tant fàcilment. Tots hem esdevingut perillosos i amenaçadors. I comença a plantejar-se l’inquietant dilema que ens força a escollir entre controlar la salut o suprimir les llibertats i sotmetre la població als malsons d’Orwell 1984, una mica endevinats en els sistemes xinesos de control i classificació dels ciutadans, o pels sofisticats passaports immunològics que testimoniïn com estem d’anticossos.

Ara que un món declina, la Fe ens ha de moure a donar aixopluc a l’humanisme.

Partint el pa es fa la llum : la Fe apareix a llambregades.
Junts i aixoplugats es fa la llum. Apareix la llambregada de la Fe. Perquè la Fe sovint només llueix en llambregades fugisseres. No és sempre aquella roca imbatible contra la que s’estavellen totes les dificultats, sinó la llambregada que de tant en tant, il•lumina els panorames foscos. O potser que estigui sempre brillant però com en unes brases de caliu tapades per la cendra que es desvetllen en flama quan bufa l’Esperit.

Hi ha moments privilegiats en els que la Fe es pot aclarir. Quan partim el pa s’aclareixen moltes coses. El pa de cada dia del Parenostre (Lc.11), el pa que compartim amb els que no en tenen, i el pa de l’Eucaristia que ens revela la presència real d’aquell que ens va prometre ser amb nosaltres. El text de Lluc és una catequesi eucarística sobre la resurrecció. Partint el pa potser els nostres cors es poden abrusar (Lc. 24,32) i es poden obrir els nostres ulls. D’aquest fenomen totes les cultures, espiritualitats i religions en diuen la “il·luminació”, és a dir la percepció d’una nova llum per a viure. D’aquesta llum en forma part central la Fe.

Ramon M. Nogués