Reflexions a la Paraula de Déu

Començo aquest escrit quan encara no hem celebrat la Diada i ho faig amb la convicció plena que la nostra festa ha estat un èxit de participació, de pau, de reivindicació i de clam per la llibertat dels nostres presos i el dret a decidir com a nació que som.

Avui l’evangeli ens presenta unes paràboles que són la justícia de Déu de les quals la que més m’agrada és la del fill pròdig. Sempre em ve a la memòria el quadre tan expressiu del pintor Rembrandt i sembla que vegi la mà ampla del pare sobre l’espatlla del fill que ha tornat.

En el món d’avui, el més normal seria que el pare en comptes de celebrar la tornada del fill disbauxat, el fes fora de la finca o el destinés a cuidar els porcs. Em diríeu que malgrat tot avui trobem que hi ha excepcions molt meritòries semblants al relat de l’evangeli. És evident que, si la societat ho perdonés tot, segurament tindríem més problemes dels que tenim ara i per això existeixen les normes, per facilitar una convivència suportable. Això significa que les normes són instruments al servei del poble i no a l’inrevés. El que és d’una categoria superior a les normes és el diàleg que representa allunyar-se de l’autoritarisme, com fa el pare de l’evangeli quan es posa al nivell del seu fill malgrat la seva vida equivocada.

Avui la justícia fa servir més la venjança que no pas el diàleg i l’exemple més clar és el judici de la vergonya. I els seus jutges procuraran recargolar els sentit de les lleis per poder donar una condemna exemplar. Aquí les normes no estan al servei del poble sinó al servei del poder d’una manera més o menys amagada. Tenir el poder és una temptació molt gran per dirigir el poble en benefici propi i permet perpetuar-se en el seient. Fins i tot poden arribar a pensar que el seu poder ve per la G. (la gràcia) de Déu. Hem vist moltes monedes on els monarques s’atribueixen aquesta gràcia. Un cas paradigmàtic d’aquesta figura és aquell que es va rebel·lar contra el poder legítim, que es va atribuir la capacitat de ser el senyor de la vida i de la mort i que matava simplement amb la paraula “Enterado”, aquell que va aconseguir una fortuna immensa amb donatius forçats i tot això ho va convertir en una “cruzada”. Tinc una moneda d’argent de 100 pessetes que diu: “Francisco Franco Caudillo de España por la G. de Dios”. Si això no és una blasfèmia no sé què ho és.

Tornem a l’evangeli d’avui i si perdonem estimant, com fa el pare del quadre de Rembrandt, no hi ha res millor.

Procuro oblidar-me del desori de tota la nostra humanitat on hi ha de tot menys estimació, i menys encara perdó, i on abunda l’autoritarisme. I, en el meu petit món, haig de recordar de tant en tant el quadre de Rembrandt.

Àngel Oliva