17 de març 2019

Reflexions a la Paraula de Déu

“Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo” (Mt 17, 5-C)

Jesús, uns dies després d’anunciar la seva mort i resurrecció als deixebles, es va emportar Pere, Jaume i Joan a dalt d’una muntanya per pregar. L’anunci manifestat per Jesús provocà un daltabaix en l’ànim dels deixebles que tenien posades les esperances en un triomfalisme polític, semblant als de molts altres jueus que vivien aquesta expectativa amb una certa fruïció.

La crisi sorgida per la notícia anticipà una lluita agònica a Getsemaní i la dispersió de molts seguidors. Jesús va voler recórrer a l’oració per demostrar que no era la fugida la millor solució sinó que el que s’acostava era l’expressió necessària d’una comunió íntima, vital, amb el Pare. En aquell contacte personal amb Deu és quan es produeix una transfiguració de la seva persona, que deixà perplexos als ulls dels qui l’acompanyaven.

El seu rostre i els seus vestits irradiaven una resplendor en tota la seva persona, com un anunci de la seva divinitat i la seva glòria, com a Fill únic del Pare. Un fet visible que portà a dir aquesta aclamació per part dels deixebles “que n’estem de bé aquí dalt”, i que a la baixada de la muntanya s’apoderà a tots ells una nova energia a Jesús i als acompanyants, que els portà a Jerusalem, a la ciutat on morien els profetes.

Sens dubte que la pregària feta en un clima propici va fer possible tenir una fortalesa superior per lluitar vers la contrarietat que s’acostava. L’oració ho es tot a la vida cristiana perquè s’entra en comunió personal amb Déu, s’adquireix la confiança filial amb Ell per l’amor que li hem de donar a fi de correspondre al seu. Però també és una manera de dignificar-nos a nosaltres, éssers humans, tot obrint-nos a la seva voluntat de salvar-nos.

Així descobrim i valorem la transfiguració però de fet el que es transfigura és Déu, malgrat que nosaltres no ho entenem per les limitacions a les que estem sotmesos com humans. És ara en la Quaresma que hem de descobrir tot el que hi ha de llum, de vida, de joia en el nostre fer camí, colze a colze, amb tants germans que compartim la mateixa fe i que no volem defallir.

Pujar a dalt d’aquesta muntanya ens ha de portar a tots l’optimisme més viu i autèntic de totes les nostres expectatives de vida perquè tot pot canviar dins nostre.

Francesc Xavier de Dou