La vaga de fam

El diari ARA del passat 4 de desembre publica un molt recomanable article d’Isabel Turull Negre, germana de Jordi Turull, amb el títol “On sou, bisbes”, en el qual reclama que es manifesti la veu de la jerarquia eclesiàstica del nostre país davant del que ella i molts de nosaltres considerem la vaga de fam una injustícia més de les moltes que s’han produït al llarg del darrer any. Si bé totes són importants, aquesta darrera és un intent desesperat que ratlla l’intolerable perquè representa un últim recurs dels presos polítics per denunciar al món que s’estan vulnerant els seus drets individuals i que davant del judici a què seran sotmesos s’exposen al risc de passar molts anys de la seva vida a la presó.

No li falta raó a l’Isabel Turull fent ara aquestes manifestacions perquè la vaga de fam posa el dit a la nafra i qüestiona molt a fons quina ha de ser la resposta de tots els cristians i molt més dels qui ostenten el títol de ser els nostres representants.
“No us demano que us posicioneu a favor de la independència, la qüestió no és aquesta. Faig un crit desesperat perquè com a cristians us pronuncieu davant d’una injustícia”. Aquest fragment del seu article evidencia que el seu clam és a favor dels drets humans, que no té res veure amb el procés polític que viu el nostre poble des de fa 10 anys, i evidencia que el silenci no pot ser la resposta perquè nega el consol per part de qui més el necessita.

Es cert que els bisbes s’han adherit dues vegades al procés català; molt bé, la qual cosa, però, no els eximeix d’estar al costat i molt a prop dels qui voluntàriament han emprès un camí incert, dolorós per a ells, per a les seves famílies i per a molts de nosaltres. Com cita la Isabel: “Era a la presó, i vinguéreu a veure’m” (Mt 25, 36).

Josep Maria Lari