Amics, amigues,
Crist viu, la gespa no ha crescut damunt la seva sepultura, la mort ha estat vençuda. Aquesta és la gran notícia d'aquesta nit. Aquest és el motiu perquè ens hem reunit al voltant de l'altar per celebrar la Vetlla Pasqual. La mare de totes les vetlles, en expressió feliç i ben coneguda de Sant Agustí.
Hem encès el ciri de Pasqua, la llum del Ciri Pasqual il·lumina tota la nit. Hem encès les nostres espelmes. Ho hem fet de manera senzilla, passant la flama d'uns altres, indicant així que nosaltres també hem de ser portadors d'aquesta llum. Llum que ens il·lumina a nosaltres i que hem de compartir amb tots els homes i dones de bona voluntat. Tots estem cridats a ser portadors d'aquesta llum que s'imposa a la nit. I amb aquesta llum hem escoltat l'anunci de la Pasqua. S'ha proclamat en abundància la Paraula de Déu, tot contemplant moments importants de la història de la salvació: la Creació, l'alliberament de l'esclavatge del poble d'Israel, les exhortacions dels profetes Isaïes i Ezequiel, i sobretot ha ressonat l'Al·leluia, abans de la proclamació de l'Evangeli. I en l'Evangeli hem escoltat com un jove deia a les dones: “No tingueu por. Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat. Ha ressuscitat, no hi és, aquí".
Fixem-nos en aquelles dones, exemple de tantes persones que estan marcades pel dolor, en el seu cas per la mort ignominiosa d'una persona que havien estimat. Jesús de Natzaret, havia estat per elles, i per tantes persones del seu temps, el Rabí que consolava, que anteposava l'amor a la llei, que mirava als ulls als qui eren considerats pàries de la societat, que compartia taula amb tots aquells que no eren ben vistos per la societat.
I, com ens recordava el papa Francesc en la Vetlla de Pasqua de l'any passat, si fem un esforç amb la nostra imaginació, en la cara d'aquestes dones podem trobar la cara de tantes mares i àvies, la cara de nens i joves que resisteixen el pes i el dolor de tanta injustícia inhumana. Veiem reflectits en elles la cara de tots aquells que caminant per la ciutat senten el dolor de la misèria, el dolor per l'explotació i el tràfic. En elles també veiem la cara d'aquells que pateixen el menyspreu per ser immigrants, orfes de terra, de casa, de família; el rostre d'aquells que la seva mirada revela solitud i abandó per tenir les mans massa arrugades. Elles són la cara de dones, mares que ploren per veure com la vida dels seus fills queda sepultada sota el pes de la corrupció, que treu drets i trenca tants anhels, sota l'egoisme quotidià que crucifica i sepulta l'esperança de molts, sota la burocràcia paralitzant i estèril que no permet que les coses canviïn. Elles, en el seu dolor, són la cara de tots aquells que, caminant per la ciutat, veuen crucificada la dignitat.
Dones que de segur es feien seves les paraules dels deixebles d'Emaús quan deien amb un posat tot trist: Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel; però ara, amb tot això, ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses. Les dones, també, havien perdut tota esperança. El verb esperar el conjugaven en pretèrit.
Però, aquelles dones, tot arribant al sepulcre el troben buit, la pedra, per cert, molt grossa, apartada, i l'anunci d'un jove que els diu: «No tingueu por. Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat. Ha ressuscitat, no hi és, aquí. Mireu el lloc on l'havien posat. I ara aneu a dir als deixebles i a Pere que anirà davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com ell us ho havia dit.
Aquest anunci els va canviar la vida, les va trastornar del tot, l'evangelista Marc ens diu que “Tremolaven d'esglai i, de por que tenien, no s'atreviren a dir res a ningú. Se'm fa difícil, ja que no ho sé, dir tot el que van experimentar aquestes primeres testimonis de la Resurrecció, però intueixo que l'esglai i la por eren perquè començaven a adonar-se que moltes coses havien de canviar en elles.
Canvia la seva percepció de qui és Jesús. Per elles Jesús formava part de la petita porció d'homes i dones que, amb generositat i abnegació, han posat el millor d'ells per millorar el nostre món. Així, per elles, Jesús era com un dels tants profetes màrtirs de l'Antic Testament, o el que seria per nosaltres un dels grans homes i dones que han lluitat fins a la mort per un món millor. Però ara se n'adonen que Jesús no donà la vida per millorar el món, sinó que ha fet quelcom incomparable amb cap altre realitat realitzada: ha donat la vida per canviar-lo. Per utilitzar una frase bíblic : Ho ha fet tot nou. Amb la Resurrecció de Jesucrist, l'esperança ja no és un pretèrit, és un futur que hem de començar a construir ara i aquí. La fatalitat i la mort, amb Jesús ressuscitat , ja no tenen la darrera paraula.
Canvia la seva percepció de Déu. Ressuscitant a Jesús, Déu es manifesta com el Déu de la vida, dels pobres, dels crucificats, dels exclosos, dels petits. Ja no és el Déu que es complau en sacrificis i peregrinacions al temple, la fidelitat a Déu ja no es mostra en el compliment de la Llei. Ara, amb la Resurrecció de Jesucrist, Déu es manifesta tal com ja havia predit el profeta i Ell mateix, quan deien: Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors. Amb la Resurrecció de Jesús, Déu deixa des ser un esser llunyà, sobre el que es pot filosofar sobre la seva existència i sobre el seus atributs, per ser el Déu proper, Déu a qui podem anomenar Abba, Pare, perquè ho és. Pare, és un Déu de misericòrdia. Ara entenem les paraules que Jesús va adreçar a Nicodem: Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell.
Canvia la seva percepció sobre home i dona. Crist ressuscitat ens ha donat a tots la dignitat de fills, i si som fills ja no som esclaus. Amb la seva Resurrecció ha trencat les barreres que tantes vegades fem de persones superiors i inferiors, ja que no hi ha ni jueu, ni grec, ni esclau, ni lliure. Això és, ja no hi ha nord ni sud. La primera mostra d'aquesta igualtat la tenim en què malgrat la seva condició de dones, o precisament per ser dones, van ser elles les primeres en rebre l'anunci de la Resurrecció.
Canvia la seva percepció de quina és la nostra missió en el món. El jove va donar un encàrrec, una missió a aquelles dones. A elles els va dir ara aneu a dir als deixebles i a Pere que anirà davant vostre a Galilea .
Per elles s'ha acabat viure una fe intimista on el més important és únicament la meva relació amb Déu. Viure amb comunió amb el Déu de Jesús significa abraçar la causa del Ressuscitat, això és, per estimar a Déu, a qui no es veu, s'ha d'estimar al germà a qui sí que veiem. La missió que han rebut és ser testimonis de la Resurrecció, i això significa bandejar vells ídols i seguretats, i arriscar-se a treballar pel Regne, i fer-ho amb creativitat i esperança.
Per aquest motiu se les adreça a Galilea, perquè tornin a reviure el que allà Jesús va proclamar, i a la llum de la Resurrecció entendran que el Sermó de la Muntanya i totes les paraules i fets que allà el Rabí de Natzaret digué i protagonitzà, ja no són el consell que donà un home bo, sinó són la brúixola que ha d'orientar a partir d'ara la seva vida, ja que són paraules i fets pronunciades i protagonitzades per Aquell que és el camí la veritat i la vida. Fou a Galilea on es van proclamar les benaurances, l'amor als enemics, se'ns va ensenyar a pregar amb el Pare Nostre.
Tot això, i suposo que molt més, és el que van experimentar aquelles dones. I a elles, com ens pot passar a nosaltres, se'ls feia difícil canviar. Per això tenien por, ja que tots, potser sense adonar-nos-en, amb els anys, ens hem anat construint un Déu a la mida de les nostres necessitats. Un Déu que el volem bo, però que no ens inquieti massa en el dia a dia de la nostra vida. Un Déu que ens agrada contemplar-lo, omnipotent i gran, però que no ens entusiasma quan ens diu que el seguim en tot el que va ser la seva vida, començant per Galilea i acabant a Jerusalem.
Ara, acabada aquesta homilia, renovarem les promeses del baptisme, i serem aspergits amb l'aigua. Renovar la nostra fe, significa que volem renovar la nostra fe amb el Déu de Jesús ressuscitat, i que el seu esperit ens vivifiqui. L'acte és senzill, però ple de significat, tot recordant el nostre bateig, ens volem fer nostres les paraules de Pere a Jesús, desprès de la multiplicació dels pans i peixos. "Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, I nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu."
Malgrat els nostres dubtes, legítims; malgrat les nostres mediocritats, ben humanes; malgrat les nostres rutines que a mesura que fem anys, ens són més confortables; malgrat les nostres pors a canviar, demanem al Senyor Ressuscitat, Ell que té paraules de vida eterna, que ens infongui esperança, i ens ajudi a viure en comunió amb Ell. I demanem també, que en aquests dies que tants fets ens inquieten ens doni a tots la pau d'esperit i serenor.
Bona Pasqua!
Josep m Jubany
Fa 4 dies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada