Reflexions a la Paraula de Déu

La «Paraula de Déu» no és una «transcripció literal» del «dictat» de Déu. És, en primera instància, la paraula que els homes escrivim sobre ell, al llarg de la història, en la nostra cerca d'ell, en el nostre intent de trobar-lo. Inspirats per ell, sí, però l'escrivim nosaltres. I, és clar, la construïm amb els «materials» de què disposem: els nostres coneixements i conceptes, científics o no, sobre el cosmos i la física, sobre l'ésser humà, sobre les relacions de poder a la societat, en les condicions econòmiques de cada època, i amb les nostres necessitats, desitjos i emocions.

Això explica les imatges tan diferents que, sobre Déu, apareixen a la Bíblia. La que avui se’ns mostra en el Deuteronomi, ens recorda la d'un Senyor poderós al que cal témer, obeir i sotmetre'ns-hi, sota amenaça de mort. Ens recorda la figura d'un dictador. Però, l'Esperit de Jesús ens ha ensenyat a esbrinar i entendre que Déu no és així. Que diferent és morir per no haver obeït al dictador, executat per ell, o morir perquè ens apartem de la Llum i de l'Amor, i llavors, defallim i morim.

Tampoc Pau ens resulta convincent a molts creients d'avui. «Jo voldria que visquéssiu sense neguit». Quelcom metafòric pel fet de ser impossible. La vida, l'existència de tothom està plena de neguits. El neguit és essencial a la nostra condició humana, vulnerable, limitada, necessitada de compassió. L'important és com gestionem els neguits, com els transformem en ocasió de créixer. I la vida del no casat, del consagrat al Senyor, també està plena de neguits, igual que la del casat. «El qui no és casat pot ocupar-se de les coses del Senyor».

Quines són les coses del Senyor? l'amor i la compassió. Totes les coses són del Senyor -també «les del món»-, si les fem amb amor i compassió, si estimem fondament, si el busquem sincerament. Casar-se o no casar-se pot ser, tant una cosa com l'altra, bona o dolenta. És una qüestió de crida interior. I la crida -deia Ignasi de Loyola- cal discernir-la.

La pau del cor és un senyal del Déu que la fa. I el seu Esperit ens fa adonar-nos-en quan ell ens parla. «La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat, i no com ho feien els mestres de la Llei» Captem de seguida quan alguna cosa és autèntica, és viva. I ens impacta pregonament. El secret és que Crist vivia en el Pare i el Pare en Ell. Deia el que vivia i sentia. Entenia perfectament què genera vida i què no. La Llei es subordinava a aquest fi.

Demanem que el seu Esperit ens guiï a fer-ho. Llavors tot es farà nou: «...Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat!»

Santiago Quijano