Reflexions a la Paraula de Déu

Estimar, estimar sempre

L’Evangeli de Mateu descriu diafanament la resposta de Jesús sobre el “manament més gran” a requeriment d’un fariseu mestre de la Llei. Són paraules que s’entenen bé, clares i precises, no hi falta ni hi sobra res. Les hem sentit un munt de vegades, les coneixem bé i les tenim interioritzades, i des d’aquesta premissa podem dir que estimem Déu tal com Ell vol, amb tot el cor i amb tota l’ànima.

Però, sabem bé què estem dient? Ens hem aturat a pensar-ho? Estimar Déu és molt més que una afirmació, no és un voluntarisme, és una convicció, un sentiment que va lligat al do de la fe, una confiança absoluta en la seva misericòrdia, i sobretot el fet de saber que Ell ens ha estimat primer, que ens ha donat la vida, que ens coneix pel nostre nom, que habita en el nostre cor, que ens perdona els pecats i com a colofó de tot plegat ens ha promès la vida eterna. Són raons de pes que ens empenyen a dir: Sí, Senyor, t’estimo perquè només tu tens paraules de vida eterna (Jn 6,69). Fins aquí tot és senzill, l’estimem perquè li estem agraïts i ho celebrem a diari en l’Eucaristia.

Parlem de la segona part? d’estimar els altres?
Aquí ja no tot és tan clar. Existeix un primer conjunt dels “altres” amb els quals estimar-nos és el més natural del món; són els qui estan dins del nostre cercle íntim, aquells a qui no només estimem sinó que sabem que ens estimen; entre ells i nosaltres hi ha un feedback sòlid que ens permet complir fàcilment el manament del Senyor. Dit amb altres paraules són “altres” que són “nostres”.

El problema esdevé amb els “altres” més allunyats d’aquest cercle pròxim. N’hi ha que són al nostre entorn, que els tenim a prop, que respectem més o menys i ells fan el mateix amb nosaltres. També hi ha un grup molt nombrós format per tots aquells que ens són indiferents, que no coneixem, i que ni ells ni nosaltres fem cap esforç per apropar-nos. I n’hi ha més, molts més, no cal explicitar-los tots, però sí que cal arribar fins al grup dels ”altres” que ens han fet mal, un mal real, un mal d’aquells que no s’obliden, d’aquells que ens han ferit greument.

Aquesta distinció entre diferents formes d’”altres” Jesús no la fa; simplement demana estimar els altres, a tots els altres, així, genèricament sense tenir en compte les circumstàncies que recauen en cada un d’aquests altres.

No goso anar més enllà, ho deixo així, simplement com el que és... només una senzilla reflexió de com Jesús vol que estimem... igual com Ell ens estima. És bastant clar, oi? La resposta està en cadascun de nosaltres.

Josep Maria Lari