19 d’abril 2015

Reflexions a la Paraula de Déu

Maria i Jesús a les bodes de Canà ( Jn 2,1-5)

Avui tractarem un dels retalls de l’Evangeli més coneguts, possiblement perquè s’ocupa, de manera simpàtica, d’una necessitat quotidiana i domèstica d’uns nuvis atabalats per la festa. Ara se’ls complica per la manca de l’essencial: el vi. Maria, que se n’adona de seguida, pensa con ajudar-los en el tràngol que els farà quedar malament davant dels convidats a la boda. Tots esperen afartar-se de menjar i beure. Maria troba, en Jesús, un col·laborador eficaç. Decidida diu als cambrers: feu tot allò que ell us digui. I així va ser com el vi va rajar a cor que vols per a tothom, i de la millor classe.

Jesús havia acudit a la festa, com s’ha vist, amb la seva mare, alguns dels seus germans i els nous deixebles, segurament tots ells eren amics dels nuvis. Maria, que era molt llesta, va donar un cop de mà al seu fill que potser no s’acabava de decidir a donar el pas definitiu. No ho va fer per al seu lluïment, sinó primer de res per ajudar els nuvis i de passada perquè els nous deixebles sabessin o entenguessin una mica qui era Jesús i la seva disponibilitat al servei de les més insignificants tribulacions humanes. En aquell moment encara Jesús vivia amb la seva família i Maria coneixia sobradament les cabòries del seu fill Jesús. Era la seva mare!

Començar la seva vida pública participant en una festa de bodes per a mi té un significat ple de sentit. Jesús ens porta la festa, la joia, l’alegria humana, mentre l’església catòlica al llarg dels segles ens ha parlat més de turments, de sacrificis, de sang, de dolor, de culpes, de mal, de penes. Acabem la Setmana Santa amb un regust aturat en el barroc, de figures retorçades pels turments, i les llàgrimes. Molt de pressa ens passa de llarg la Pasqua amb un repic de campanes, una bona tallada de mona i, amb sort, el cant de les caramelles. Costums familiars que es repeteixen sovint sense cap contingut pasqual transcendent.

Sefa Amell