28 d’abril 2015

Quarta conferència de Quaresma, Prof. Antoni Bassas, periodista: Com viure amb esperança el món de la comunicació

Amb l’humor que el caracteritza Antoni Bassas va començar dient que mai s’hauria vist a si mateix donant una conferència de Quaresma, cosa que hauria fet molt feliç el seu pare. I va seguir explicant que en funció de la seva professió li havia tocat viure molts “pals” a la seva vida que configuraven notícies que entristien la gent i va posar molts exemples, els atemptats d’ETA a Barcelona, l’11 M a Madrid, el terratrèmol a Haití el gener del 2010 on va veure piles de cadàvers al carrer; a l’hospital l’espectacle era dantesc, els metges en acabar una intervenció quirúrgica sortien i en triaven un altre no per la seva gravetat sinó perquè tenia més possibilitats de sobreviure. Els 10.000 morts no els va fer el terratrèmol, els va fer la pobresa. Un no sap què és la solidaritat fins que no l’olora (la pudor era insuportable) i a més veu l’abnegació de les monges enmig d’aquell desori. Va citar també la matança en una escola al nord de l’estat de Nova York, on una de les mestres va amagar els nens en un armari i ella es va quedar asseguda a la seva taula volent donar aparença de normalitat, però tot i així la van matar.

És en totes aquestes experiències on es reconeix la gent abnegada i heroica que manté encesa la flama de l’esperança. Els periodistes hem de ser el més fidels possibles a la notícia sense matar mai l’esperança. Chesterton es fixava en allò que és bo, el progrés, l’educació, etc. Nosaltres no decidim què és bo i què no ho és, i a més, considerem que és bo no decidir-ho.

Als EEUU, dels quals l’Antoni en fa sempre moltes referències, hi ha una secularització creixent però Déu encara hi està molt present, i allà hi trobes la llibertat de poder dir el que és bo, de poder dir en què creus. Els americans deixen sempre una porta oberta a l’esperança: proven les coses, tenen confiança i això els obliga a compartir, i si fracasses no passa res.

No ens adonem que estimar és difícil i que el cristianisme hauria de viure un permanent Advent, és a dir estar sempre esperant alguna cosa i desitjar allò que ja tens, no patir desitjant el que no tens. És aquí on es troba l’equilibri que ens fa adonar que el temps passa i que la mort més tard o més d’hora apareix en el nostre camí, i és justament la mort la que et fa entendre millor la vida, perquè la vida no és com te la donen sinó com te la prens. És evident que ens donen les cartes però la partida l’hem de jugar nosaltres

Va recordar el bisbe Carrera quan deia que l’ateu en l’hora de la mort es planteja, “i si fos veritat”, i el creient dubta pensant “i si no fos veritat”. Però el dubte sempre és bo perquè el qui creu quan dubta sempre es troba explicant aquest dubte a Déu.

Va explicar l’anècdota d’un taxista que en reconèixer-lo com a espanyol li va dir, però si a Espanya tenen un 25% d’atur, no es pot quedar aquí? Si això passa o pot passar és perquè ens pertorba la falta d’esperança i la nostra obligació és no tancar-nos mai a l’esperança. La vida, va dir per acabar, és com una nit de Reis, “una espera eterna del cavallet de cartó”.