01 de febrer 2015

Reflexions a la Paraula de Déu

Al Deuteronomi, Moisès posa en boca del propi Déu una promesa extraordinàriament esperançadora: “Jo faré que s’aixequi d’enmig dels seus germans un profeta com tu, li posaré als llavis les meves paraules i els dirà tot el que jo li ordenaré”. El text es refereix al Messies, sí, però també es pot llegir en clau de tots els profetes que van seguir el cinquè llibre de la Torà i, també, els dels temps moderns. Qui rebi la crida a aixecar-se enmig dels seus germans ha de ser molt valent! Les paraules que haurà de dir seran clares i directes. No agradaran. Cap expert en comunicació creuria que són encertades. Són poc polítiques. El cobriran de blasmes. El profeta dirà veritats que poden ferir a molts que estan instal·lats en un món de benestar. Se n’haurà de sentir de tots colors. De la seva boca, però, en sortiran paraules de veritat i d’amor, sobretot d’amor. Com diu l’Evangeli de Marc, “ensenya amb autoritat una doctrina nova; fins i tot mana als esperits malignes i l’obeeixen”. L’anomenada del profeta s’estendrà per tota la terra.

Ens sona que avui hem començat a sentir paraules així. A l’Església, a la nostra Església, es tornen a obrir finestres que deixen passar aquell aire fresc que tant enyoràvem. Francesc, avui Papa, llavors bisbe i director d’un seminari a Argentina, ens ho posa al davant. Al seminari, el seu lideratge es caracteritzava per tres eixos. El primer: fer la bugada. Cada dia es llevava abans de l’alba –ben d’hora ben d’hora, diria un entrenador de futbol ben estimat a casa nostra– i rentava la roba dels capellans ... i dels novicis. Ell, el cap, el guia, es posava al servei de tots. Això sí, alegrement, lliurement, perquè volia, i sense perdre ni un minut de la jornada que venia després. El segon: mirar les sabates. Si els novicis les portaven ben netes, senyal que no havien fet el que havien de fer: anar a visitar les famílies del raval més pobre de la ciutat. Eren els seus deures, part de la seva formació. Tercer: feia tocar campanes. És ben estrany això. Els jesuïtes organitzen la seva pregària individualment. A les seves comunitats mai no hi ha toc de campanes. Ell, Francesc, els recordava les hores de pregar... tots junts. Volia, desitjava, que ho fessin en unitat, sent u amb el Pare. Preguem perquè tots nosaltres puguem seguir també la ruta iniciada.

Julià i Rosa