Reflexions a la Paraula de Déu

La pregària neix de l’ànima

“Estigueu sempre contents, pregueu sense parar, doneu gràcies en tota ocasió: que això és el que Déu vol de vosaltres en Crist Jesús”. Aquesta és la recomanació de Sant Pau als cristians de la ciutat de Tessalònica, i avui a nosaltres.

No és fàcil parlar de la pregària perquè és una realitat molt personal, molt íntima, sovint incomunicable, intransferible. El cert, però, és que la pregària és una cosa extremadament simple, una cosa que neix de l’ànima: del nen, del jove, de l’adult, de les persones que han arribat a una edat respectable. La pregària és la resposta immediata que surt del més profund de nosaltres mateixos quan ens posem al davant de la veritat suprema, de la bondat suprema, de la bellesa suprema. En una paraula, davant de Déu.

Tothom, sense excepció, és subjecte de pregària. Tothom necessita la pregària perquè la persona humana és feble, limitada, contingent, i a cada pas que dóna pren consciència de tot allò que li manca per sentir la plenitud interior a què aspira.

La pregària sorgeix en moments variats de la vida: contemplant des del cim d’una muntanya el tros de Terra que habitem, en un moment de solitud al bosc, mirant l’anar i venir de les ones del mar des de la platja... En aquestes ocasions i en moltes més que cadascú se sap, es pot produir l’esclat d’aquella oració que ens porta acontentament, tal com ens exhorta Sant Pau.

Carlo Maria Martini, el jesuïta que fou arquebisbe de Milano i cardenal, escriu això sobre la pregària: “L’home que viu a fons l’autenticitat de les pròpies experiències sent immediatament, instintivament, l’exigència d’expressar-se a través de la pregària de lloança, d’acció de gràcies, d’oferiment”. És de savis fer cas de la paraula d’un savi amb saviesa cristiana.
Josep-Maria Puigjaner