16 de març 2014

Reflexions a la Paraula de Déu

Avui tenim un fragment per mi dels més difícils d’interpretar. Feia pocs dies que Jesús havia anunciat la seva mort i que ressuscitaria al cap de tres dies. Ni Pere ni els altres no ho entengueren. Pensem-hi una mica.

El quadre representa uns deixebles astorats davant d’una realitat que a la vegada que els espanta de fet s’hi troben bé. S’hi troben tan bé que volen construir unes tendes per quedar-s’hi.

Jesús conversa amb dos homes que han mort fa temps: Elies i Moisès, dos patriarques que els deixebles reconeixen a l’instant. No sabem què van dir perquè potser les paraules no les van sentir. Potser no calien perquè ja s’entenien entre ells. La seva aparença els meravella. La lluminositat dels vestits els enlluerna. Però identifiquen la veu del mateix Déu que diu: és el meu fill estimat, escolteu-lo!

Per Déu tot és present. Els vius i els morts estan presents en la ment de Déu. I els morts són éssers vius que viuen la vida nova. L’Evangeli ens diu que van establir una relació insospitada i es van posar en contacte. Aquesta vegada el contacte va ser visible per alguns deixebles. Es tracta de la Comunió dels Sants, una relació autèntica encara que els nostres sentits no puguin percebre-la. Tots els presents eren sants, uns vivents i altres, també vivents en un altre estadi desconegut per nosaltres, tenien el beneplàcit de Déu que els va cobrir amb el núvol.

No tingueu por, va dir Jesús a aquells homes trasbalsats, desconcertats i sorpresos, però no ho digueu fins que jo hagi ressuscitat. És amb els ulls de la fe, només, que es pot intuir la profunditat d’aquesta escena en què Jesús avança la seva vida plena en Déu i amb la companyia dels sants i les santes del cel. I penso que, com els homes que acompanyaven Jesús aquella vegada, hem de tenir presents aquelles persones santes, conegudes nostres, que ens han precedit, i recordar-nos del seu capteniment, dels seus ensenyaments i de la seva companyia. Recordar i fer presents aquestes persones ens ajuda a apropar-nos a Déu. Segur que en tenim en la memòria.

Sefa Amell