La paraula Quaresma significa quarantena, i és la manera bíblica d’expressar el sentit i el valor de les èpoques en que el poble d’Israel va viure experiències d’especial significat en la seva relació amb Déu.
En la simbologia bíblica, en sintonia amb la cultura semita, els nombres tenien una especial significació. El número quaranta tenia un sentit de plenitud, i implicava l’esforç que calia per assolir-la. En la Bíblia, tot esforç per assolir una situació millor comportava una quarantena de dies, setmanes o anys. La quarantena, o Quaresma, doncs, és un concepte, més que no pas una duració de temps.
Ja en la mitologia bíblica de les narracions del Gènesi, l’acció salvadora de Déu en favor dels justos, per mitjà del Diluvi, dura quaranta dies i quaranta nits. La narració de la salvació d’Israel a Egipte dura diverses quarantenes de dies i d’anys. Jesús comença la seva acció missionera amb quaranta dies i quaranta nits de reflexió i de lluita espiritual en el desert. Tota la vida humana de Jesús és com una quarantena de fidelitat a l’Esperit, per revelar-nos i comunicar-nos el misteri de Déu.
Amb la Quaresma l’Església ens convoca a viure, cada any, una petita experiència quaresmal, per alimentar i animar la vivència quaresmal que ha de ser tota la nostra vida, seguint l’exemple de Jesús.
Jesús lluitador contra tot mal i contra el Pecat:
En la temàtica del primer trimestre, tot reflexionant sobre Tots Sants, l’Advent i Nadal-Epifania, hem vist uns quants aspectes que és necessari recordar, copsar i aprofundir, de cara al missatge que se’ns proposa a la Quaresma.
En primer lloc, en relació a la creació de l’univers i el món, vam veure que en tota la meravellosa història humana es realitza una altra història, més meravellosa encara, que anomenem Història de Salvació, i que Déu realitza per mitjà de Jesús, el Crist.
Per Tots Sants celebràvem la realitat de la victòria i la joia de tots els justos que han col·laborat amb Déu en la creació del món.
A l’Advent veiem com no tots els homes volen ser col·laboradors de Déu, amb la seva vida viscuda segons la veritat, l’amor i la justícia. S’introdueix la realitat negativa del pecat, que frena, i entrebanca, el procés de la història humana vers la plenitud de la felicitat, i també la conflictivitat de la relació dels homes amb Déu, que esdevé Amor rebutjat.
Se’ns revela la decisió divina d’enviar el seu Fill al món perquè esdevingués home, que compartís la seva vida amb tots els homes i els ensenyés a viure de manera plenament humana, comunicant-los el seu Esperit i què poguessin, i sabessin, seguir-lo per col·laborar, amb Ell, en la realització del designi creador i salvador.
EL TESTIMONI DE MATEU
Com sabem, aquest any llegim i reflexionem l’evangeli de Mateu.
En el Calendari hem posat un esquema general de l’evangeli de Mateu (plana 3). Ens centrem en els punts 2 i 3, A i B.
1. Enfrontament entre Jesús i el Diable, o Satanàs:
Ja sabem que la figura del Diable, o Satanàs, és una personificació de les forces del mal moral, o pecat. El poble jueu, a partir de les influències rebudes en la convivència amb la cultura semita, sobretot babilònica, va assumir l’ús d’aquesta figura literària per expressar la presència i la força destructora del mal en el món i els humans. No solament el mal físic, que es produeix com a realitat material, que es desenvolupa a ritme temporal i evolutiu, i que les ciències descobreixen i permeten dominar-lo i conduir-lo cada vegada mes, sinó també, i sobretot, pel mal moral, el Pecat, que, per malícia conscient i lliure dels humans, s’introdueix en el món.
Mateu, utilitzant aquesta figura, ens presenta Jesús després del Baptisme de Joan
d’aquesta manera (Mt 4,1-2): “-Aleshores l’Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam. El temptador se li acostà i li digué:...“. Mateu ens presenta cóm l’anada de Jesús al desert no és iniciativa seva sinó una acció de l’Esperit en ell. La temptació, o lluita contra el Diable, no és un accident en la vida de Jesús, sinó una exigència de la seva missió. Mateu, doncs, presenta Jesús com el lluitador contra el Pecat.
Segueix exposant-nos, molt gràficament, tres temptacions (Mt 4,3-11):
1a Ens remarca que, després de dejunar una quarantena Jesús va tenir fam, i Satanàs posà a prova la seva condició de Fill de Déu proposant-li que faci un miracle en benefici propi. Jesús respongué citant l’Escriptura: “L’home no viu només de pa, viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”. Jesús venç la temptació de fiar-se dels poders messiànics posant tota l’esperança en la força de Déu.
2a. El diable situa Jesús en el seu ambient mes propi: el temple, el lloc de culte a Déu, lloc sagrat, i li proposa un atreviment radical: “Tira’t daltabaix!” Volent dir: Fes el que vulguis! Estàs a casa teva! Déu et salvarà amb tota seguretat! Enviarà tots els àngels que calguin!. Tothom t’acollirà amb un miracle així, espectacular! Fes trampa! Jesús viu la temptació de buscar solucions extravagants i triomfals a la seva tasca, però la supera confiant plenament en la paraula del Pare: “No temptis al Senyor... No juguis amb Déu!”.
3a. La darrera temptació també és radical. Davant l’espectacle de tot el món, amb la seva glòria enganyosa, Satanàs intenta enganyar Jesús amb la gran mentida: “- Et donaré tot això si et prosternes i m’adores”. Satanàs es treu la careta i afirma: sóc l’amo del món, t’ho donaré tot si m’adores! Jesús viu la temptació de claudicar de la seva missió, però triomfa lliurant-se plenament al Pare.
Mateu acaba la seva narració amb una frase senzilla i plena de sentit: El diable el va deixar i uns àngels el servien.
Satanàs, vençut, deixa Jesús, i Déu Pare (àngels) fortifica a Jesús i l’empeny, per mitjà de l’Esperit, en la seva missió de lluitar contra el mal i el pecat.
2. Acció missionera de Jesús a Galilea:
Mateu ens narra cóm des d’aleshores Jesús va començar a predicar. Deia: “CONVERTIU-VOS, QUE EL REGNE DEL CEL ÉS A PROP” (Mt 4,12-17).
En aquest moment Jesús crida els primers deixebles: Els germans Simó i Andreu, fills de Zebedeu, Jaume i Joan. Amb aquest petit grup de deixebles, Jesús comença la seva acció missionera, que Mateu ens narra així: -“Jesús recorria tot Galilea, ensenyant en les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena. La seva anomenada es va escampar per tot Síria. Li portaven tots els qui estaven malalts, els afectats per diverses malalties i sofriments: endimoniats, epilèptics i paralítics, i ell els curava. I el va seguir molta gent de Galilea, de la Decàpolis, de Jerusalem, de Judea i de l’altra banda del Jordà.” (Mt 4, 23-25).
Fixem-nos que Mateu remarca tres aspectes: predicava el Regne, guaria tota mena de mals, i el seguia una gran multitud.
El Sermó de la muntanya:
Des d’aquest moment Mateu presenta a Jesús com un nou Moisès, que condueix el poble pel desert i l’alliçona amb gran quantitat d’ensenyaments (Mt 5, 1-7, 29). La tradició ha anomenat aquest ensenyament de Jesús com a Sermó de la muntanya., Comença amb les Benaurances i acaba remarcant l’autoritat de Jesús d’aquesta manera: “Quan Jesús hagué acabat els ensenyaments la gent va quedar admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei”. No obstant, cal pensar que no es tracta d’un sermó fet en un sol dia sinó en l’ensenyament proclamat durant tot un temps.
Les guaricions:
Segueix una llarga llista de guaricions (Mt 8, 1-12, 32), presentant-nos un altre cop Jesús com a lluitador contra el mal i el pecat. Jesús lluita contra el mal, guarint, i contra el pecat, perdonant i comunicant l’Esperit de Déu que és el mateix Perdó de Déu (donat i "per-donat").
Guarició d’un paralític (Mt 9,1-8 ): Jesús guareix un paralític per demostrar a uns mestres de la Llei, que l’acusaven de blasfem, que ell té poder de perdonar els pecats. Els deia: “-Que és més fàcil de dir: Et són perdonats els pecats, o be dir: Aixeca’t i camina? Doncs ara sabreu que el Fill de l’home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra. Llavors diu al paralític: - Aixeca’t, pren la llitera i vés-te’n.”
Al final, Mateu, ens dona una preciosa reflexió de Jesús sobre la seva condició de Servent de Déu, anunciada pel profeta Isaïes, i les seves relacions amb Beelzebul (Satanàs o Diable), que acaba així: “-Per això us dic: els homes obtindran el perdó per tots els pecats i per totes les blasfèmies, però la blasfèmia contra l’Esperit no serà perdonada...”. Qui rebutja l’Esperit Sant rebutja el mateix Perdó donat gratuïtament. No és que Déu no perdoni sinó que el pecador que no es converteix rebutja el seu Perdó.
A partir del capítol 13, Mateu ens presenta Jesús ensenyant i proclamant el missatge sobre el Misteri del Regne del cel (Calendari, planes 3 i 4. C i D), que tractarem en el proper tema: Quaresma 2.
TESTIMONI DE JOAN.
Hem vist un aspecte de Jesús a qui Mateu dedica una bona part del seu evangeli, i és la condició del Messies com a lluitador contra tot mal i tot Pecat, una situació de lluita constant. Dóna a tota la vida de Jesús una tensió i un sentit de lluitador. Els miracles, en la vida de Jesús, no son tant signes d’omnipotència divina (per manifestar la seva divinitat), sinó signes de misericòrdia (per acompanyar els dèbils i mostrar l’Amor de Déu).
La frase que l’evangelista Joan posa en boca de Jesús, després d’una llarga conversa sobre la seva acció salvadora en el món, diu: “He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i me’n torno al Pare” (Jn 16, 28). Ho presentem en el gravat del calendari com a resum de la missió rebuda del Pare. No va ser com un viatge turístic, per conèixer la realitat de l’experiència humana, sinó l’experiència, dramàtica, de viure la situació en la que el pecat dels homes té subjecte al món en situació de conflicte constant, a tots els nivells i situacions, i que retarda i dificulta la realització del designi creador de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada