Reflexions a la Paraula de Déu

Aquest diumenge -en el calendari litúrgic, el vuitè de durant l’any- amb paraules i imatges delicadament escrites, l’evangeli (Mt 6, 25-34), a les envistes del temps quaresmal, sembla que vulgui disposar els nostres cors i les nostres ments a desvetllar la necessitat de conversió i de renovació pasqual. Qui sap si ens proposa una profunda reflexió que ens ensenyi a viure confiadament i que, alhora, ens encoratgi a bandejar qualsevol neguit poc o gens saludable al cos i a l’esperit. Seria, doncs, una sàvia decisió si volíem compartir amb Jesús, el mestre, la seva experiència de quaranta dies i de quaranta nits al desert.

En el gran silenci, amb nuesa de vestits sovint ridículs i d’imatges que amaguen allò que hom hauria de saber agrair i contemplar; amb la sobrietat que dignifica el nostre aliment de cada dia i ens apropa a l’humil germà, bandejaríem, segur, el neguit que ara ens roba la imprescindible pau. No seria, potser, aquesta la terra promesa en la qual milers de flors de milers colors tornarien a brostar?

“Vosaltres busqueu primer el regne de Déu i la seva justícia i totes les altres coses les sabreu viure i compartir amb el conhort i l’alegria dels humils i dels nets de cor”, sembla que vulgui dir l’evangelista en el verset 33 d’aquest capítol sisè, tan inspirat.
Amb quina dolcesa ens fa contemplar imatges humils per obrir els nostres ulls a misteris profunds i alhora també definitius! Parla del nostre vestit i d’ocells del cel i de flors del camp, i podem entreveure-hi, abastament, allò que ni els millors teòlegs mai no ens farien entendre ni, menys encara, practicar. Descobriu el misteri de Déu, ens diu, i no us preocupeu pensant què fareu. Només els pagans creuen que ho poden tot sense el misteri en el cor, en la ment i en l’esperit. El nostre món interior s’ha d’assemblar més a un desert que no pas a un món fet de mitges banalitats en el qual abunda la competència o el desig de ser escoltat o, sobretot, de ser envejat. Seguir el primer camí seria la decisió més raonable, de menys neguit. Com en Jesús, més plena de divina humanitat.

Aturem-nos i contemplem novament les imatges que l’evangelista ha dibuixat en el nostre magí. Fruïm-ne abastament i, decidits, apressem-nos: Algú, molt a prop nostre, amb dolç somriure, ens crida i espera en el desert.

Ferran Aguiló