Reflexions a la Paraula de Déu

Tu que estimes la veritat al fons del cor, m’ensenyes dintre meu a tenir seny. Salm 51 (50):8

Totes les religions i les tradicions de saviesa conviden a transcendir el circumstancial i a posar-nos en contacte amb aquesta altra dimensió que ens eleva, perquè ens fa sortir de nosaltres mateixos tot desfent-nos dels lligams humans, i alhora ens endinsa en nosaltres mateixos per prendre consciència que Som. Sense Déu ens limitem a modelar ídols amb qualsevol material que tinguem a mà i al qual col•lectivament, simplement per convenció, conferim valor (diguem-li vedell de fosa, tauleta tàctil, bicicleta estàtica, o com vulguem). Adorant-los perdem el centre, eludim la consciència de Ser, neguem l’Esperit. Si Déu fos humà, tindria temptacions d’encendre la seva indignació sobre aquests humans empetitits que de vegades som.

El Déu del Nou Testament no té reaccions humanes, no s’incorpora als relats. Jesús s’hi refereix deslligant-lo de la religió i de la societat: no s’inscriu en cap coordenada. Ser-ne seguidor implica una adhesió radical i sense condicions a un projecte nou; demana una ruptura amb l’escala de valors vigent –sempre tan a la mida dels interessos terrenals de poca volada-. No és estrany, per tant, que atrets pel seu missatge capgirador, s’acostessin a Jesús els bandejats per la societat teocràtica jueva, ja sigui perquè treballaven per a l’Imperi romà (recaptadors i publicans), o perquè no observaven els preceptes o les lleis i això els situava al marge. “Acull els pecadors i menja amb ells”, murmuren els fariseus; “treballa amb els marginats”, potser diríem ara: Quina llàstima! Tan bon estudiant que era, què se li ha perdut entre aquesta gent? Faria millor de preocupar-se pel seu futur...!

El projecte del qual parla Jesús és un projecte integrador que inclou la totalitat i que no fa diferències entre el sagrat i el profà; que acull la humanitat sencera, justos i pecadors, perquè es fonamenta en la seva unitat indivisible. Som U.

El pastor no pot deixar que es perdi una ovella del ramat; la mestressa de casa no pot donar per perduda aquella moneda amb la qual comptava... són al•legories per introduir la paràbola del fill complidor i del fill díscol que Jesús fa servir per parlar-nos de la Casa del Pare. Tothom hi té cabuda, tothom hi és necessari, tothom hi és esperat. Per això Pau diu a Timoteu que Jesús va venir al món a salvar els pecadors. La fortalesa de l’Esperit ens dóna l’oportunitat d’esmenar-nos, de reconèixer que ens hem deixat portar per corrents superficials i hem desoït el mar intern de la consciència. Celebrem l’oportunitat de rectificar i alegrem-nos-en.
Helena Cots