Aquest matí, a la llum de la Paraula de Déu que hem escoltat, voldria proposar algunes paraules que més que res remoguin la consciència de tots, ens facin reflexionar i canviar concretament algunes actituds.
Adam, on ets? És la primera pregunta que Déu dirigeix a l'home després del pecat. On ets, Adam. I Adam és un home desorientat que ha perdut el seu lloc en la creació perquè pensa que serà poderós, que podrà dominar-ho tot, que serà Déu. I l'harmonia es trenca, l'home s'equivoca, i això es repeteix també en la relació amb l'altre, que ja no és un germà al qual estimar, sinó simplement algú que molesta en la meva vida, en el meu benestar. I Déu fa la segona pregunta: Caín, on és el teu germà? El somni de ser poderós, de ser tan gran com Déu, en definitiva, de ser Déu, porta a una cadena d'errors que és una cadena de mort, porta a vessar la sang del germà! Aquestes dues preguntes de Déu ressonen també avui, amb tota la seva força. Tants de nosaltres -m'incloc també jo- estem desorientats, ja no estem amatents al món en què vivim, no ens preocupem, no protegim el que Déu ha creat per a tots i no som capaços ni tan sols de cuidar-nos els uns als altres. I quan aquesta desorientació assoleix dimensions mundials, s'arriba a tragèdies com aquesta a la qual hem assistit.
On és el teu germà? El crit de la seva sang arriba fins a mi, diu Déu. Aquesta no és una pregunta dirigida als altres, és una pregunta dirigida a mi, a tu, a cadascun de nosaltres. Aquests germans i germanes nostres intentaven sortir de situacions difícils per trobar una mica de serenitat i de pau; buscaven un lloc millor per a ells i per a les seves famílies, però han trobat la mort. ¡ Quantes vegades els qui busquen aquestes coses no troben comprensió, no troben acolliment, no troben solidaritat! I les seves veus arriben fins a Déu! I una vegada més els dono les gràcies a vostès, habitants de Lampedusa, per la seva solidaritat. He escoltat, recentment, a un d'aquests germans: abans d'arribar fins aquí han passat per les mans dels traficants, d’aquells que s'aprofiten de la pobresa dels altres, i per les quals la pobresa dels altres és una font de lucre. Quant que han sofert! I alguns no han aconseguit arribar.
On és el teu germà? Qui és el responsable d'aquesta sang? En la literatura espanyola hi ha una comèdia de Lope de Vega que narra com els habitants de la ciutat de Fuentovejuna maten el Governador perquè és un tirà, i ho fan de tal manera que no se sàpiga qui ha realitzat l'execució. I quan el jutge del rei pregunta: Qui ha matat al Governador? Tots responen: Fuenteovejuna, Senyor? Tots i cap! També avui aquesta pregunta s'imposa amb força: Qui és el responsable de la sang d'aquests germans i germanes? Cap! Tots responem igual: no he estat jo, jo no hi tinc res a veure, seran uns altres, certament jo no. Però Déu ens pregunta a cadascun de nosaltres: On és la sang del teu germà, el crit del qual arriba fins a mi? Avui ningú al món se sent responsable d'això; hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna; hem caigut en l'actitud hipòcrita del sacerdot i del servidor de l'altar, dels quals parlava Jesús en la paràbola del Bon Samarità: veiem el germà mig mort a la vora del camí, potser pensem “pobret”, i seguim el nostre camí, no és cosa nostra; i amb això ens quedem tranquils, ens sentim en pau. La cultura del benestar, que ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles al crit dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són boniques, però no són res, són la il•lusió d’allò que és fútil i provisional, que porta a la indiferència cap els altres, o millor encara, porta a la globalització de la indiferència. En aquest món de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al sofriment de l'altre, no té a veure amb nosaltres, no ens importa, no ens concerneix!
Torna la figura de “l’Innominat” de Manzoni. La globalització de la indiferència ens fa “innominats”, responsables anònims i sense rostre.
Adam, on ets? On és el teu germà? Són les preguntes que Déu fa al principi de la humanitat i que dirigeix també a tots els homes del nostre temps, també a nosaltres. Però m'agradaria que ens féssim una tercera pregunta: Qui de nosaltres ha plorat per aquest fet i per fets com aquest? Qui ha plorat per la mort d'aquests germans i germanes? Qui ha plorat per aquestes persones que anaven a la barca? Per les mares joves que portaven els seus fills? Per aquests homes que desitjaven alguna cosa per mantenir les seves pròpies famílies? Som una societat que ha oblidat l'experiència de plorar, de “sofrir amb”: ¡la globalització de la indiferència ens ha manllevat la capacitat de plorar! En l'Evangeli hem escoltat el crit, el plor, el gran lament: “És Raquel que plora pels seus fills... perquè ja no viuen”. Herodes va sembrar la mort per defensar el seu propi benestar, la seva pròpia bombolla de sabó. I això se segueix repetint... Demanem al Senyor que llevi dels nostres cors tot el que hagi pogut quedar d'Herodes en nosaltres; demanem al Senyor la gràcia de plorar per la nostra indiferència, de plorar per la crueltat que hi ha al món, en nosaltres, també en aquells que des de l'anonimat prenen decisions sòcio-econòmiques que fan possibles drames com aquest. “Qui ha plorat?” “Qui ha plorat avui al món?”
Senyor, en aquesta litúrgia, que és una litúrgia de penitència, demanem perdó per la indiferència cap a tants germans i germanes; et demanem, Pare, perdó per qui s'ha acomodat i s'ha tancat en el seu propi benestar que anestesia el seu cor; et demanem perdó per aquells que amb les seves decisions a nivell mundial han creat situacions que condueixen a aquests drames. Perdó, Senyor! Senyor, que sapiguem escoltar també les teves preguntes: “Adam, on ets?” “On és la sang del teu germà?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada