LA FESTA DE L’ASCENSIÓ (continuació) : Escenografia narrativa

Les muntanyes i els turons són els llocs alts, on segons la tradició religiosa de molts pobles s’hi construeixen els santuaris, perquè són els llocs on Déu es comunica amb els homes, són les representacions simbòliques de la salvació de Déu.

El núvol a l’A.T. és el signe permanent de la presència de Déu enmig del seu poble, mentre aquest feia la travessia del desert (Ex 13: 21-22). És l’espai simbòlic de la divinitat, un espai lluminós des del qual Déu parla i fa sentir la seva veu, un espai en el qual l’home no hi té cap tipus d’accés. Recordem les escenes del baptisme i de la transfiguració de Jesús: el núvol és el lloc des del que Déu proclama el seu missatge.

Els àngels: la paraula significa “missatgers de Déu”. A les narracions ells parlen, però el que veritablement indiquen les seves paraules és que hi ha algú que és el destinatari d’un missatge o d’una missió, expliciten el contingut del missatge, i indiquen que el missatge és una exigència de Déu per al seu destinatari.

3 - L’Ascensió: ocultació de Jesús en Déu

És important entendre la importància d’aquesta realitat profundament meditada per l’evangelista Sant Joan. Jesús, físicament, deixa per sempre els seus deixebles, fins que no torni. És l’experiència més forta i immediata que han d’assimilar els deixebles davant del fet incontrovertible de la mort de Jesús. I Joan en el discurs d’acomiadament posa unes misterioses paraules en boca de Jesús: “us convé que jo me’n vagi, perquè si no me’n vaig no vindrà a vosaltres l’Esperit; però si me’n vaig, us l’enviaré” (Jo 16,7) . Són unes paraules que els deixebles no van entendre en el seu moment i que sempre han causat i causen dificultats d’interpretació.

Però en termes antropològics la reflexió de Joan ve a dir el següent: de la mateixa manera que el nostre cos, la nostra corporeïtat, és un element bàsic per a la comunicació humana, alhora també el cos constitueix l’element més tangible de la nostra individualitat, és a dir, el cos ens fa ser el que som i no permet que hi hagi confusió de persones per molt íntimament lligades que puguin estar. De la mateixa manera, Joan proclama que Déu, en Jesús, es va manifestar “en la carn”, és a dir, amb tota la realitat física humana, però també aquesta manifestació de Déu en Jesús té els límits de “la carn”, els límits justament del cos humà, i fa que la presència física de Jesús s’esdevingui al final un obstacle per a una revelació de sentit més integral. En el nostre temps, en el temps de l’església, és l’Esperit el que manifesta en tota la seva plenitud el sentit del misteri i de les paraules de Jesús.

L’ocultació visible de Jesús no és, doncs, només un anar-se’n. La narració diu que és el núvol el qui s’emporta Jesús i l’oculta als deixebles, que és tant com dir que, des d’aquell mateix moment, és Déu qui envolta Jesús i el fa penetrar per sempre en la seva realitat, en el seu Misteri. En aquesta ocasió, la teofania no és la Paraula que surt del Núvol, sinó que és el Núvol el que recupera la Paraula que un dia sortí de Déu. Aquesta és la glorificació de Jesús: ser ú amb Déu. A partir d’aquí comença l’Era de l’Esperit, la nova i darrera etapa de la Història de la Salvació.

La festa de l’Ascensió posa de relleu aquesta vessant de la Resurrecció de Jesús.

Anton Ramon Sastre

Aquesta entrada és continuació d'aquesta.