Reflexions a la Paraula de Déu

Vivim en la Societat del Coneixement. Però els nostres coneixements sembla que no ens permeten sortir de la crisi que patim -econòmica, política, ètica i social-. Els economistes sovint ens parlen de tal manera que ens arribem a creure que no podem fer gaire cosa per canviar la situació. Mentrestant, l'empobriment i el patiment de moltes persones, famílies i pobles s'agreuja. Parlem d'un nou model econòmic, polític i social, però quan intentem explicar com ha de ser -més enllà dels principis generals que ho han de regir- no sabem sinó tornar als tòpics i formes de sempre, mancats d'imaginació, creativitat i coratge. Pot ser que, a part de “coneixements” necessitem “saviesa”.

La “saviesa” és presència total, consciència plena i directa d'allò que vivim. És penetració pregona en la dinàmica interna de les coses, en el moll de l'os d'allò que ens passa, d'allò que som, personalment i col•lectivament. La saviesa té a veure amb experiència vital, amb capacitat per destriar el bé del mal, la veritat de la mentida que sovint se’ns cola en la nostra vida. Té a veure amb l'amor, la llibertat i la mirada transparent. Ens cal ser infants per ser savis. No és estrany que en els Proverbis es digui d'ella que “feia les seves delícies (de Déu) cada dia, jugant davant d'ell sense parar.” (Proverbis 8, 30)

I els qui creiem en Crist, sabem que la saviesa és do i presència de l'Esperit en nosaltres. “Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera” (Jo. 16, 13). És presència de l'Esperit Sant que ens comunica allò que rep de Jesús i del Pare. “Tot el que és del Pare és meu; per això he dit: “Allò que us anunciarà ho rep de mi” (Jo. 16, 15). És participació en la Vida, l'Amor, la Comunió, i la Comunicació interna del Déu trinitari. La saviesa alimenta la nostra esperança. Ens du al convenciment que podem construir un món millor, malgrat el patiment personal i social que experimentem, i –paradoxalment- a partir d'aquest patiment. “...perquè sabem que l'home atribolat aprèn del patiment; la paciència el fa madurar; l'home madur té esperança. I l'esperança no ha deixat mai ningú avergonyit, ja que Déu, tot donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors” (Rom. 5, 3-5). Si tenim amor en el cor, paciència i esperança, sabrem denunciar amb llibertat abusos i corrupcions. Si som savis, inventarem alternatives a les maneres de fer dels partits polítics, a la manera tradicional de consumir, al funcionament actual del sistema financer, i construirem una societat que s'acostarà a allò que en diem el “Regne de Déu”. Un fill meu, en certa ocasió, en parlar-li del “Regne”de Déu, em va dir: “Ei! millor serà la “República”, no? I em va fer somriure.

Santiago Quijano