Moviments renovadors en l’Església que feren possible el Vaticà II (1a part) per Josep Maria Jubany

En un anterior article vaig parlar d’alguns dels “signes del temps” en la meitat del segle XX. Signes que va detectar el Beat Joan XXIII, i en va voler donar resposta amb la convocatòria del Concili Vaticà II. Junt amb aquests signes hi havia tot un seguit de moviments renovadors en l’interior de l’Església, veritable “caldo de cultiu” que feren possible la teologia i la doctrina del Vaticà II.

1. El fi de la Cristiandat.
Els vells paràmetres que consideraven Europa com Catòlica, van anar queien al llarg del segle XX. Les ments més lúcides s’adonaren que la progressiva deserció de l’església dels joves, dels obrers, i d'homes de ciència, era un fenomen que anava creixent. La resposta que s’havia donat per part de certs estaments eclesiàstics era molt simplista, aquests col•lectius estaven tacats pel pecat, eren el “món” i enemics de la veritat. En contra d’aquesta mentalitat sorgiren tot un seguit d'iniciatives pastorals que tenien com a primer objectiu fer arribar l’evangeli i el coneixement de Jesús als que se n’havien allunyat. Va causar molt d’impacte un llibre: “France Pays de mission?”dels abbés Gadin i Daniel, publicat el 1943. Un dels fruits d’aquest llibre fou la “Missió obrera de França” promoguda pel cardenal de París, Suhard.

Ja abans a Bèlgica, el Canonge Joseph Cardijn, en la dècada dels anys 20 havia fundat la JOC (Joventut Obrera Catòlica). L’objectiu de la JOC era que fossin els mateixos joves treballadors els evangelitzadors dels seus companys. Aquestes i altres iniciatives tenien com a fonament una teologia que partia de l’encarnació. Déu en Jesucrist s’ha fet home, en un món i una realitat concreta, d’aquí que el mètode de la JOC, i també de les altres branques de l’Acció Catòlica, fos la Revisió de vida.

2. La renovació litúrgica
Al segle durant les celebracions litúrgiques XIX els fidels resaven les seves devocions: bé el rosari, bé alguna novena, etc. La paraula de Déu i el misteri pasqual, l'actualització que s'estava realitzant, eren totalment desconeguts. La vida litúrgica anava pel seu costat i la vida espiritual dels fidels per una altra. D'altra banda, els estudis de la litúrgia estaven completament atrofiats. La seva màxima preocupació era la mera execució dels ritus, el significat s'havia perdut. A inicis del segle s’inicia al centre d’Europa el que s’ha conegut com a moviment litúrgic. El moviment litúrgic tenia com a finalitat que els fidels participessin en les celebracions, i que aquestes fossin viscudes com a veritables actualitzacions del Misteri Pasqual.

El moviment litúrgic va anar tenint cada vegada més adeptes, i té com a moments significatius la publicació de l’encíclica “Mediator Dei“ de Pius XII (1947), on presentà la litúrgia alhora com una acció de Crist i de tota l’Església celebrant, i el 1951, i el 1955 la reforma de la celebració de la Setmana Santa i el restabliment de la Vetlla Pasqual.

El moviment de renovació litúrgica fou molt ben acollit a Catalunya. El 1915 tingué lloc el primer Congrés Litúrgic a Montserrat, i fruit d’aquest congrés fou la divulgació litúrgica que promogueren entitats com el Foment de Pietat Catalana, i més tard l’Editorial Balmes i l’Abadia de Montserrat.

Una de les demandes del moviment litúrgic era l’ús de les llengües vernacles. Aquest desig ja l’havia expressat Joan Maragall (el 1909) en el seu cèlebre article "L’església cremada".
Josep Maria Jubany