Concili Vatica II: Invitació a obrir camins, per Anton Ramon Sastre

A inicis dels anys ’60, estava cursant estudis de teologia i vaig tenir la sort de comptar amb un parell o tres de mestres que sintonitzaven a ulls clucs amb els moviments capdavanters de reflexió sobre la bíblia, la litúrgia i la història de l’església, que, a començament del segle XX, s’havien originat principalment als monestirs i universitats del centre d’Europa, si bé algun dels seus protagonistes impartien també docència a universitats de Roma. Era tota una altra manera d’acostar-se, llegir i interpretar els textos de la tradició cristiana, fruit d’una reflexió metodològica i sistemàtica que partia d’una investigació lliure en la utilització d’instruments de crítica literària, sociològica i històrica. Aquesta reflexió no trigà gaire en influenciar els tractats de teologia i en donar un impuls nou a una renovació pastoral que, a poc a poc, es va apoderar de moltes comunitats cristianes. D’una concepció estàtica i jerarquitzada d’església es va passar a comprendre l’església com un poble de creients en marxa, protagonista indispensable de l’expressió de la seva fe a les celebracions litúrgiques, obert a dialogar amb altres creences i amb els homes de tot el món.

Però aquest moviment de renovació va tenir des d’un inici detractors de tota mena, molt particularment entre els estaments més immobilistes de l’aparell institucional i jeràrquic de l’església, els quals, davant de certs assaigs pastorals per facilitar la participació més activa dels cristians a les celebracions, no van dubtar en acusar davant el Sant Ofici a teòlegs, biblistes i liturgistes, als quals consideraven els principals instigadors de la fragmentació i desvinculació de l’església romana. Alguns d’ells es van veure obligats a deixar la docència i, fins i tot, a abandonar el lloc on treballaven. El punt final –al menys en superfície- a aquesta oposició el va posar el Papa Pius XII amb la seva encíclica Mediator Dei (1947), acollint, amb un llenguatge no exempt de romanticisme, algunes tesis dels impulsors de la renovació de l’església.

Però havia de ser un home del poble, dedicat durant tota la seva vida a la pastoral i a la catequesi, qui, sense por i sense prejudicis, convoqués el Concili Vaticà II. El Papa Joan XXIII va reunir els bisbes de l’església per recordar-los coses que avui ens semblen elementals, com que el temps fuig, que la història avança, que el món és plural i canviant, i que l’església també havia de canviar d’actitud i de llenguatge si de veritat volia comunicar i celebrar el missatge de Jesús. A les comissions d’estudi el Papa hi va convidar a reconeguts estudiosos i experts que iniciaren el moviment de renovació de l’església. Per a molts de nosaltres, el bon Papa Joan va ser un signe inequívoc de la presència de l’Esperit de Jesús en el món. El fet és que amb la promulgació de la Constitució sobre la Litúrgia (1963) i, sobretot, amb la de la Constitució sobre l’Església (1964) i la de la Constitució Pastoral de l’Església en el Món actual (1965) es produí una explosió de vitalitat i energia, que encara avui té ressò en molts que visquérem aquell moment.

Se’ns va advertir: el temps fuig i la temptació d’aturar-se i de mirar enrere és una amenaça permanent de les institucions i un signe inequívoc d’envelliment.

Vull transcriure unes paraules de Karl Rahner escrites vint anys abans del Concili (1946) en defensa de la renovació eclesial. Si en llegir-les creieu que encara són actuals, us convido a rellegir també els textos conciliars mencionats:

“... l’església actual ha de viure segons les condicions d’aquest temps... La tradició només es pot mantenir allí on es busquen honestament nous camins i mitjans de vida... No hi ha cap raó per inquietar-se quan per tot arreu hi ha vida nova, quan s’acullen i expressen preguntes pròpies del nostre temps, quan s’estimulen i es cerquen camins nous. Tampoc hi ha cap raó per inquietar-se quan aquestes iniciatives no s’estimulen només des de dalt, amb manaments i permisos, sinó que brollen de manera espontània des de baix. Una jerarquia que considera aquestes iniciatives dels seus fidels com una cosa desagradable i inquietant, mostra la seva inseguretat i la seva incapacitat per guiar i dirigir una església viva”.

Anton Ramon Sastre