Algunes vivències de la meva joventut sobre el Concili Ecumènic Vaticà II, per Ignasi Garcia Clavel

Parlar del Vaticà II i fer-ne memòria ho faig amb respecte i admiració. Corro el risc de repetir-me i coincidir amb tots els que ja m’han precedit i que han aportat la seva experiència i vivència sobre el gran esdeveniment eclesial. Amb tot, provaré de fer la meva senzilla aportació.

Abans, però, em retrotrauré a la meva infantesa conscient. Eren els anys cinquanta. La meva família era molt catòlica, especialment la mare i una tieta que vivia a casa. Quan jo vaig néixer el meu germà acabava d’ingressar al Seminari Menor a La Conreria. La vida de la Parròquia del barri, Crist Rei, era el centre de l’activitat familiar. La tieta s’ocupava dels altars major i del Santíssim, la mare era de l’Apostolat de l’Oració i de les Conferències de Sant Vicenç de Paül i la meva germana era catequista, d’Acció Catòlica i filla de Maria. Pel que acabo de descriure es pot veure que estàvem submergits en ple nacional catolicisme. Aquest ambient em va marcar profundament.

L’any 1950 es va celebrar a l’Església de Barcelona i suposo que en d’altres, una Missió que pretenia predicar la vida catòlica tal com havia de ser, fent tota mena de pors i amenaces amb el maligne, és a dir el dimoni. Recordo les prèdiques i les cançons que feien més aviat por. Els predicadors cridaven i amenaçaven. Els nens de l’Escola Parroquial i d’altres col·legis del barri paràvem l’activitat docent, per anar a la Parròquia a sentir els sermons per a nens, mancats de qualsevol pedagogia.

L’any 1952 tingué lloc el Congrés Eucarístic Internacional. Fou el gran esdeveniment d’Església que reconeixia amb més o menys matisos al dictador. Determinada església lligada a algunes economies familiars benestants i amb poca consciència catalana, se sentien com el peix a l’aigua. No cal dir les autoritats eclesiàstiques, civils i militars.

Jo tenia nou anys i em pensava que el món era únicament aquell. Recordo que l’any 1958, que ja en tenia quinze, va morir el papa de la meva infantesa Pius XII, que amb aquella faç hieràtica que tenia, estava a la cambra dels meus pares, beneint des d’un quadre. També em feia respecte i una certa por.

Feia temps que en el meu jo de nen i després d’adolescent que es desvetllava al món, sentia una sensació que moltes de les coses de l’àmbit religiós que dirigien les nostres vides no podrien sostenir-se.

Notava que hi havia molt misteri, por i manca de sentit en la concepció de l’Església, del corpus doctrinal i sobretot en la moral que tenia l’obsessió per la qüestió sexual.


És del tot clar que jo entre els quinze i dinou anys no sabia formular el que sentia, però el cert és que ho sentia i pressentia que les coses en l’àmbit eclesial havien de fer un gir important.

Vaig ingressar en el moviment d’acció catòlica especialitzada de la Joventut Independent Catòlica, JIC. Mossèn Joan Batlles i Mossèn Josep M. Totosaus foren els meus consiliaris i formadors en l’acció de prendre compromís usant el mètode de la Revisió de Vida.

L’elecció del Sant Pare Joan XXIII i la convocatòria del Vaticà II fou el gran esdeveniment que molts catòlics esperàvem. L’Església a Catalunya va ser molt receptiva i va seguir molt de prop els treballs previs i el posterior desenvolupament del Concili.

Tot i que el nostre bisbe Gregorio Modrego no sé si entenia el que estava succeint, i possiblement tampoc ho comprenia gaire una part important de l’episcopat espanyol que era partidària del Règim Franquista -cal no oblidar el dret de presentació que tenia Franco en els nomenaments episcopals i el tracte deferent que l’Església a Espanya li donava- el fet és que quan tornava de les sessions conciliars donava als seus seminaristes les informacions que creia pertinents, o al menys així s’ho pensava.

L’Església barcelonina amb capellans joves il·lusionats i potents, amb ganes de canvis profunds i de dur a terme coses noves per renovar la vida de l’Església, esperava les informacions que apareixien en els diaris europeus, especialment a La Croix i a Le Monde. No oblidem la censura de premsa que hi havia en aquella època. Mossèn Josep M. Totosaus juntament amb altres col·laboradors i l’Hogar del Libro dels germans Fàbregas, treien cada dia un reportatge de la que es titulava La Vida del Concili. Fou una eina molt valuosa per fer un seguiment real del que anava succeint a l’Aula Conciliar. Cal recordar i agrair aquell servei.

Hi hagué institucions molt renovadores i compromeses amb la marxa del Concili, així com editorials que feren una gran aportació en la difusió dels documents conciliars. Vull esmentar, Franciscàlia, dirigida per J. M. Piñol que fou mestre i amic meu; el CICF, fundat per mossèn Joan Alemany i Maria Rosa Ferrer entre d’altres, les congregacions marianes dels jesuïtes i moltes altres parròquies, moviments i entitats eclesials. Pel que fa a editorials, cito Estela i més tard Nova Terra entre d’altres.

Per acabar aquesta vivència, crec que la Constitució Dogmàtica sobre l’Església, juntament amb la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia i la Declaració sobre la Llibertat Religiosa són documents extraordinaris i sobre els que encara convindria aprofundir.

L’Església, tota ella, i molt especialment els bisbes presidits pel bisbe de Roma, haurien de ser lúcids per entendre i veure que la regeneració de la vida cristiana, amb el compromís que ha de comportar per refer el nostre món malmès, no sorgirà del retorn al passat sinó de la visió de futur guiats per l’Esperit Sant.

És una llàstima que avui alguns sacerdots joves considerin el Vaticà II com a cosa del passat. Certament que ho és del passat, però ens ha d’ajudar a avançar en la recristianització del nostre món. Això no es pot fer des de la por i l’ancoratge preconciliars.


Ignasi Garcia i Clavel