03 de maig 2012

INTEL·LIGÈNCIA ESPIRITUAL – Resum de la conferència pronunciada a la darrera Assemblea del mes d’abril per Ramon M. Nogués

L’interès creixent per aquesta expressió es pot deduir de tres fenòmens significatius: 1) la crisi del racionalisme reduccionista; 2) la crisi de les institucions religioses que tradicionalment monopolitzaven les inquietuds espirituals; 3) l’espectacular desenvolupament de les ciències neurobiològiques.

L’expressió se situa en el context de les propostes d’Howard Gardner a l’entorn de la multiplicitat d’intel·ligències: aquest autor distingí ja fa anys les intel·ligències lingüística, lògico-matemàtica, musical, corporal-cinestèsica, espacial, entrepersonal i intrapersonal. Posteriorment afegí la proposta de les intel·ligències naturalista, espiritual i existencial. En el fons de la seva proposta hi havia la reivindicació d’un món mental ampli i qualificat amb moltes dimensions. L’èxit de l’anomenada intel·ligència emocional en els darrers anys n’és una mostra.

En definitiva el que es reivindica és una noció àmplia de la facultat de conèixer que impliqui la valoració no solament del raonament lògic ( d’interès i importància indubtables), sinó també la consideració de la importància dels sentiments i emocions, el món inconscient, i el que es considera la tríada més significativa de les transcendències, és a dir l’estètica, l’ètica i les religions, dimensions que ja Wittgenstein havia advertit que era difícil parlar-ne tot i que constituïen els aspectes més pregons del viure humà

Les transcendències són de fet un luxe en relació a les necessitats de supervivència vital, però finalment acaben constituint-se en condicions d’estabilització d’un cervell-ment tan complex com l’humà. Esdevenen, doncs, un luxe imprescindible.


L’espiritualitat és un terme ampli que inclou dimensions i interpretacions diferents. De fet, és una noció que designa aspectes que es poden descobrir tant en les tradicions religioses i de saviesa, com en els processos psicològics i filosòfics que s’entrellacen amb elles. La intel·ligència espiritual aspira a recollir el millor d’aquestes propostes sense limitar-se a cap d’elles.

Si considerem conjuntament les dimensions religioses, psicològiques i filosòfiques que s’entrecreuen en la noció d’espiritualitat podem assenyalar tres estadis de certa coincidència, que poden enriquir-se entre elles, il·lustrant el concepte d’intel•ligència espiritual.

Hi ha, en primer i fonamental lloc el que en termes religiosos anomenem fe i que en termes psicològics podríem assimilar a la confiança bàsica, o en l’àmbit filosòfic a una convicció serena fonamental que interpreta el viure com a benefici i do digne d’agraïment. Es tracta d’una postura de la ment que assenteix confiadament al viure des de la convicció que, malgrat les possibles maltempsades que la vida presenta, serem capaços d’assumir-la amb goig suficient i coratge d’ànim. Es tracta d’un referent fonamental i estrictament personal que és l’eix que aguanta tot l’edifici.

En segon lloc cal considerar com aquesta fe es vesteix i revesteix de creences, entenent per tals les formalitzacions, simbolitzacions i expressions metafòriques que expressen les realitats últimes i responen a les preguntes humanes sobre qüestions penúltimes i últimes. Les creences varien segons les cultures i el món de significacions que ens envolta. Al cor de les creences religioses hi ha la figura de Déu, però aquesta figura no és observable ni es pot manipular com adverteixen totes les tradicions serioses, per la qual cosa només podem designar-la amb precaució. Una teòloga americana, en anglès, escriu la paraula “G*d” per a designar “Déu, indicant així la incomprensibilitat i indecibilitat del terme. Una mateixa qualitat de fe pot expressar-se en diverses formes de creença, i les creences varien a través de l’espai i el temps, convivint amb qualitats de fe molt profundes i comparables. En el camp catòlic, per exemple, com en molts altres camps religiosos, en pocs anys hem fet canvis radicals de creences a l’entorn del valor de les “altres” religions com a camins adequats per a la recerca de Déu. Hem après a conviure amb propostes diferents, respectar-les i valorar-les positivament. També hem canviat les creences sobre Déu, passant d’un Déu amenaçador a un Déu acollidor. En l’ordre filosòfic les creences també tenen gran importància. La filosofia valora molt la noció de realitat com a referència de les conviccions personals. Però la realitat és un terme ampli, complex i difícil de definir que es proposa de formes molt diverses segons les cultures, tot i que, a vegades, tenim la impressió o la pretensió de captar-la i entendre-la de forma exhaustiva.

En tercer lloc hi ha les institucions, que en els àmbits cristians anomenem esglésies, i que tenen equivalents en moltes altres tradicions. La institucionalització és inevitable i positiva, i és un edifici que protegeix d’una intempèrie massa dura, però que està sotmesa a condicionaments molt particulars, i específicament a les temptacions d’associar-se al poder social a fi de controlar la “veritat” de les pròpies afirmacions o adhesions, a fi de donar seguretats, cosa que sovint les converteix en víctimes de derives de tipus poc exemplar. Efectivament a l’arrel de les fes i les tradicions religioses i espirituals hi ha propostes d’alliberament, igualtat i fraternitat que sovint es degraden en institucionalitzar-se, convertint les institucions en estructures antitètiques a les orientacions originals. En comptes d’alliberar i igualar, tendeixen a sotmetre i jerarquitzar. Aquest procés afecta totes les tradicions civils i religioses de qualsevol tipus.

Tenint present les interaccions més interessants entre religions, savieses, anàlisis psicològiques i propostes filosòfiques, hom pot considerar que la fe cristiana, adequadament i fidelment proposada pot constituir un camí d’intel·ligència espiritual, excel•lent en la seva profunditat i la seva crida cap a l’alliberament espiritual, molt interessant socialment per les seves propostes de igualtat i fraternitat, i com un factor de progrés i acompanyament molt significatiu de l’aventura humana.