08 de desembre 2011

Resum de l’Assemblea de novembre: benvinguda a Mn.Jubany


L'Assemblea de novembre va tenir lloc el dilluns dia 14 i va estar íntegrament dedicada a donar la benvinguda a Mn. Josep Maria Jubany, que cinc dies després va prendre possessió com a nou rector de la parròquia.

Mn. Lluís en va fer la presentació amb l’al·legoria d’un present que s’acaba i un futur que comença.

Mn. Josep Maria va començar dient: vinc amb tota la disponibilitat possible. La Comunitat de Sant Ildefons no m’és desconeguda perquè vaig viure molt temps ben a prop, a la Diagonal-Passatge Marimon, vaig anar al Col·legi de les Dames Negres, on hi vaig fer la primera comunió quan el col·legi era seu de la parròquia de Sant Ildefons; les estàtues de Sant Ildefons i de Sant Narcís ja hi eren; recordo Mn. Narcís Saguer i la meva amistat amb Mn. Joan Alemany amb qui vaig tenir llargues converses, i també amb Mn. Lluís Saumell que vam coincidir al Seminari quan jo era superior i ell va venir com a professor de música dels seminaristes.

Amb 20 anys vaig entrar al Seminari de Barcelona, després d’estudiar dos cursos d’enginyeria tèxtil, l’octubre de 1968, l’any del “maig francès” i de la “primavera de Praga”, any de la mort de l’Abat Escarré, i en el temps en què Mons. Marcelo González Martín, “Don Marcelo”, era bisbe de Barcelona. Estic molt agraït als meus mentors: Mn. Ramon Torrella, més tard bisbe de Tarragona, i Mn. Antoni Ventosa.

Era el temps també de les grans plegades, vèiem com persones molt valuoses anaven deixant el ministeri. Obrir els ulls a una realitat significa una implicació profunda amb la societat.

Els caps de setmana participava en les activitats de la Parròquia de Sant Pacià i vaig anar a viure a una residència de La Sagrera. Hi havia molts joves, era el temps de les missions joves a Montserrat, la majoria d’esplais van néixer en aquells moments. I vaig participar també amb el moviment de la JOBAC, on vaig coincidir amb qui més tard seria el bisbe Carrera.

L’any 1976 vaig ser ordenat capellà pel bisbe Narcís Jubany. Era temps de grans il·lusions i de projectes comuns, temps de les tancades d’obrers a les fàbriques, de l’execució de Puig Antich...

Ja ordenat, em vaig quedar a Sant Pacià, on hi vaig estar 21 anys, per això el barri de Sant Andreu és per a mi molt estimat.

Mn. Ramon Prat, rector del Seminari, em va demanar de ser formador del Seminari per un temps que vaig demanar no fos superior a 5 anys, i al final en van ser 14. Al Seminari tenia la missió d’acompanyar els seminaristes i això em va ajudar en moltes coses. En passar el temps els seminaristes eren diferents, entraven al Seminari més grans de 25 anys, eren els anys de la transició. Els últims anys en vaig ser vicerector.

Vaig col·laborar amb Pere Tena a la Facultat de Teologia i amb la catequesi amb Joan Bada i Jacint Matas, i des d’aleshores d’una manera o altra sempre he estat vinculat a la catequesi. Era temps de fets importats: l’Assemblea de preveres, l’Assemblea Diocesana; moments d’eufòria en què ens semblava haver tocat sostre, però també temps polítics molt difícils, com el 23-F, per exemple.


L’any 1990 amb el canvi de bisbe a Barcelona, Mons. Ricard Maria Carles va revisar i renovar el Seminari. L’any 1991 deixo el Seminari i sóc nomenat rector de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau d’El Prat de Llobregat, on hi vaig estar 10 anys, fins el 2001, per passar a ser rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida a l’Hospitalet de Llobregat fins ara, 10 anys més, i ara arribo aquí.

També durant els últims 6 anys he estat Delegat de Pastoral Social del Bisbat. En contacte amb els pobres, els exclosos, els marginats, els més petits i desvalguts, reps de primera mà el patiment i el sofriment de molta gent.

Participo també en la Delegació de catequesi i dirigeixo la Revista Catequesi.


En acabar la seva exposició Mn. Jubany va respondre les preguntes que se li van fer. Concretament a la pregunta de cap a on creu que va l’Església, va dir: Sóc una persona molt esperançada, no sóc eclesiòleg ni sociòleg però mirant el passat i enyorant-lo no anirem bé. Esperançat però realista, sé que vivim una crisi profunda d’un model de cristiandat que mai més no tornarà a ser. Hem de retornar al model de petites comunitats, serem una minoria que haurà de ser creativa i haurà de donar testimoni. La pobresa serà la nostra riquesa. L’Església haurà d’estar present sense imposar-se a ningú.