Les crisis són sempre períodes d’incertesa, de regressió, de desfeta, i, al mateix temps, oportunitats de reflexió, de creixement interior, de nova existència. Assenyalo alguns punts per on crec que es farà possible el renaixement de les comunitats cristianes (no parlo del “cristianisme”).
1 - “El cristià del segle XXI serà místic o no serà” (Karl Rhaner). La mística és un coneixement en certa manera experiencial o experimental de Déu. Tots els místics, vinguin d’on vinguin, practiquin la ‘religió’ que practiquin (hinduistes, musulmans, cristians, budistes, etc.) parlen del mateix. Jo crec que diuen el mateix, o, com assenyalen d’altres, ‘apunten al mateix’. Fan una experiència comuna. Els místics i les seves Esglésies acostumen a tenir problemes en la seva relació. Les Esglésies acostumen a perseguir-los perquè els consideren amenaçadors per a tots els ‘status quo’.
2 - La fe, cada vegada més, serà entesa com ‘la presència de Déu en el cor del creient’ (Sant Tomàs, Sant Agustí). ‘Presència’ és comunicació, és relació, és comunió (que no fusió), és cura atenta i amatent, és vida. I la vida s’expressa de mil formes. Totes generen vida.
3 - Serà necessari afirmar existencialment que l’origen i fonament de la fe cristiana és una experiència vital, existencial, de relació entre persones. Primerament de Crist i el Pare: “Et ben asseguro que parlem d’allò que sabem, i donem testimoni d’allò que hem vist, però vosaltres no admeteu el nostre testimoni” (Joan, 3, 11), li diu Jesús a Nicodem. Desprès, dels deixebles de Crist amb ell. I posteriorment, de tots els que hem cregut en ell. “Us anunciem allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans.” (1Jn,1,1 i ss). O, “Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit.” (Fets,4,20).
I el naixement i consolidació d’una relació humana (i d’una relació que no per referir-se a Déu, deixa de ser humana) és sempre un misteri, un regal. Podem treballar per a posar condicions de possibilitat perquè emergeixi, però finalment, sorgeix més enllà del nostre fer i del nostre esforç, no com a producte d’aquest, sinó com a regal de la Vida, com a decisió sempre lliure de les parts implicades.
4 - Mai la fe és una deducció racional resultat de reflexions teològiques, filosòfiques, científiques o culturals. Però sempre la nostra manera d’entendre la fe, la transcendència, Déu, etc., està afectada i influïda per la nostra visió del món, construïda amb el nostre coneixement cosmològic, físic, químic, bioquímic, matemàtic, filosòfic, econòmic, antropològic, sociològic, psicològic i psicosocial, cultural, etc. El nostre imaginari religiós és deutor de la nostra època, i la consciència d’aquesta realitat apunta camins de creixement i llibertat, a la vegada que permet discernir allò nuclear de les nostres creences, enfront d’allò accessori i conjuntural.
5 - Fe i ciència realment mai no s’oposen. Els que creiem en Déu, creiem que ell és la Veritat. I que cap veritat –per paradoxal o aparentment contradictòria que sembli- serà incompatible amb ell. Si una veritat està ben assentada i provada, i ens sembla incompatible amb la nostra fe, la conclusió és que en alguna cosa ens hem equivocat al pensar la nostra fe. Hem de revisar l’ídol que ens hem format en relació a Déu i a la nostra fe en ell. Les ‘veritats’ que anem descobrint (referents a totes les ciències que abans esmentava), totes són com part de la Veritat que és ell. I són perfectament compatibles amb ell. Ens obliguen a repensar el nostre món religiós. Quan es presenta aquesta situació, hem de recuperar ‘aprenentatges oblidats’ que cal recordar: Copèrnic, Galileu, Darwin, Freud, etc. I el mateix podem dir de tot allò que les ciències dures i toves diuen respecte el món, els humans, la societat, la sexualitat, etc.
Santiago Quijano
Fa 8 hores
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada