Marta Maragall va parlar del seu avi: “Era un home molt més afí a la nostra actualitat que als seus coetanis. Maragall no va ser comprès. El seu pensament anava molt més enllà que del que les autoritats eclesiàstiques veien en el moment. El meu avi hauria estat un feligrès que s’hauria trobat molt a gust a Sant Ildefons. ”
Ignasi Moreta començà la seva xerrada recordant que celebrem els 150 anys del naixement i els 100 anys de la mort de Maragall. Hem passat 100 anys amb els seus textos, amb el seu pensament. Segons l’editor de Fragmenta, Maragall és un escriptor de primera línia, tot i que hi ha hagut tot un corrent crític amb el poeta que es va iniciar amb Eugeni d'Ors amb tot el Noucentisme (on han de matar la figura del moviment anterior).
El tòpic sobre Maragall és que era un pare exemplar de 13 fills, burgès de Sant Gervasi, catòlic, rendista, algú amb interessos de classe... Però al formar part dels lectors i estudiosos de la cultura, es desfà el tòpic. Per Moreta, no només és un escriptor sinó que és un pensador. Verdaguer aprèn un ideari i l'extrema en el zel que l'han abocat. Verdaguer rep l' ideari i el retorna a la societat formalitzant-lo.
Maragall és algú que està sotmès a unes idees de l'època però que les filtra amb la reflexió. Gosa pensar per si mateix. Gosa ser adult en el pensament. Es fa preguntes, preguntes rellevants. “Cant Espiritual” no presenta una doctrina tancada sinó que presenta tot un seguit d'interrogants. Ell té una manera de concebre el món i l'ultra món. Qüestiona Déu: ”Què més ens poden donar en l'altra vida?”
Centrant-se en el pensament religiós de Maragall, el ponent va indicar que aquest és un camp en el què Maragall s'aproxima sense ser teòleg, cosa que si li recrimina, doncs sembla que de Déu només en poden parlar els teòlegs que són els que tenen el "logos" de Déu. El segle XX ha donat figures teològiques de gran potència, però la teologia ha perdut el monopoli de Déu, ja que s' expressa més cap a l'art, la poesia...
Maragall va traduir “Faust” de Goethe, i assumia com el seu "credo" la resposta de Faust a la Gretchenfrage: el que és important no és el nom que donem a Déu sinó omplir-se del seu misteri i fer-ne vivència.
Dins les polèmiques de l' integrisme amb el liberalisme i el catolicisme, Maragall no està a favor d'uns o uns altres, ell és un poeta i les seves preocupacions probablement siguin unes altres.
Quan llegim un Maragall amic de Torres i Bages no tenim en compte el Maragall real, el dels textos de quan té 50 anys i se'n riu del clergat que influeix en les famílies de l’època.
Com a conclusions de les explicacions d’Ignasi Moreta sobre Joan Maragall es pot destacar que:
Maragall pot ser considerat un pensador que ofereix unes idees pròpies conscients i sostingudes i no és un exponent més del seu temps.
És un poeta que també parla com un místic.
Maragall s'acull al llenguatge catòlic i aquest li queda insuficient.
El temps no és sempre igual: Kronos-Kairós (temps oportú que es dilata i no es pot mesurar). Moments que volem eternitzar. L’etern es pot buscar també en aquest món.
Dins “Cant Espiritual”, Maragall demostra que no pot concebre la vivència del temps com quelcom associat a la mort.
El poeta no admet que la plenitud sigui el moment de la mort. Vol fer de tots els moments, moments d'eternitat.
La seva manera d'entendre la mística: oceànic, ser "u" en el tot, comunió amb el tot... Mística: allò que estem cridats tots: tota la nostra vida s'ha de convertir en eternitat. Hem d'inserir l'eternitat en el temps.
Per a Joan Maragall no és incompatible viure amb Déu i viure plenament la vida i els sentits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada