Israel i Palestina a l'Assemblea del dia 9

Núria Miralles, religiosa de la congregació inspirada per Charles de Foucault i creada per la germaneta Madelaine (Germanetes de Jesús), que ha viscut una temporada a Israel convivint amb les dues parts, jueva i musulmana, ens donarà el seu testimoni de primera ma de la realitat que es viu entre israelians i palestins. La seva visió objectiva i desapassionada ens pot ajudar a fer-nos càrrec de la situació. L'Assemblea serà el proper dilluns dia 9 de novembre a les 21:30 hores.

El conflicte palestino-israelià ve de lluny, però el conflicte contemporani és un recorregut pels fets històrics del segle XX. Des de fa 2.000 anys han passat per aquelles terres: jueus, romans, àrabs, creuats, otomans, britànics, francesos, i nord-americans i soviètics (que van apadrinar Israel i àrabs respectivament).

El Gènesi diu: "El Senyor va dir a Abram: -Ves-te'n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t'indicaré. Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que serà font de benedicció". També diu: "El Senyor es va aparèixer a Abram i li digué: -Donaré aquest país a la teva descendència." Agafant-se a aquests textos, els extremistes jueus reivindiquen Israel, incloent-hi Judea i Samària (actualment Cisjordània).

Abram va tenir dos fills: Isaac, fill de Sara, l'esposa legítima de Abram; i Ismael, el primogènit, fill d'Ager, serva egípcia. La tradició diu que els jueus són els descendents d'Isaac i els àrabs d'Ismael.

L'any 70 de la nostra era, després de la destrucció del temple de Jerusalem del que només queda el mur de les lamentacions, va començà la diàspora.

Davant l'antisemitisme europeu del segle XIX va aparèixer el sionisme. L'any 1880 la població jueva a Palestina només era de 25.000 persones. Després de 1881 grups de jueus expulsats de la Rússia zarista s'instal·len a Palestina a la recerca de l'ideal sionista, el més a prop possible del Mont Sió.


L'Imperi Otomà, on pertanyia Palestina, entrà a la Primera Guerra Mundial aliant-se amb Alemanya i Àustria-Hongria. Els anglesos volen fer-se amb l'Imperi Otomà per parar els russos. El 1917 el govern britànic va animar als jueus que ocupessin Palestina per tal de guanyar-se els jueus de tot el món per finançar les despeses que la guerra ocasionava. Després de la Primera Guerra Mundial, França i Gran Bretanya es van repartir la regió medioriental de l'Imperi Otomà. Britànics i francesos van administrar la regió amb mandats de l'organisme internacional.

L'any 1947 l'ONU, davant l'enfrontament d'àrabs i jueus aprovà la resolució 181 per resoldre el tema de Palestina, en aquell moment sota el mandat de Gran Bretanya. La resolució recomanava la partició en dos estats: un jueu: Israel (56% del territori per 490.000 jueus i 325.000 àrabs) i un altra àrab: Palestina (44% del territori per 807.000 àrabs i 10.000 jueus), i Jerusalem (meitat de la població àrab i meitat jueva) passaria a dependre de l'administració internacional. Aquesta resolució va ser rebutjada pels àrabs i reactivà la guerra. La lluita va provocar l'èxode de 300.000 palestins.

El dia després de la proclamació de l'estat d'Israel (14 de maig de 1948), Egipte, Líban, Síria, Iraq i Transjordània ataquen el nou estat. Els combats acaben amb l'acord de Rodes e 1949 amb 5.000 km2 més per Israel, i Jerusalem dividida entre àrabs i israelians. Només Gaza i Cisjordània queden en mans àrabs.

L'any 1967 Israel ataca Egipte, Jordània i Síria i ocupa els Alts del Golan (Síria), Cisjordània, Jerusalem Est, Gaza i Sinaí. La desaparició e la URSS significà la pèrdua d'aliats pels àrabs radicals. En fracassar les negociacions de pacificació a finals de 1987 els palestins desencadenen el primer aixecament popular (intifada), a Cisjordània i a Gaza. Aquest mateix any es crea Hamàs. El 1988 el Consell Nacional Palestí (parlament a l'exili) declara l'Estat de Palestina.

El 1991 es celebra a Madrid la Conferència Internacional de Pau per a l'Orient Mitjà, on participen Israel i els seus veïns àrabs. Els palestins van estar representats per dirigents dels territoris ocupats, en el si de la delegació jordana. El juny de 1992 els laboristes israelians, més partidaris d'un compromís amb els palestins, guanyen les eleccions i reprenen les negociacions. El 1993 l'OAP i el govern d'Israel signen l'Acord d'Oslo: les dues parts es reconeixien mútuament i signen una Declaració de principis per a l'autogovern dels palestins. Tot i això Israel segueix controlant militarment la major part (el 96%) dels territoris palestins.

El gener de 1996 hi ha les eleccions palestines, Arafat és legitimat com a president de l'ANP i s'escull un Consell Legislatiu (parlament). El 2000 la presència de Sharon a l'esplanada de les Mesquites de Jerusalem provoca una onada de protestes contestades violentament per l'exèrcit israelià que va dóna lloc a un nou aixecament popular (segona intifada).

L'abril de 2003 l'anomenada quartet diplomàtic (ONU, UE, Federació Russa i els EUA) proposen el Full de Ruta per reprendre el procés de pau. El 2005 mor Yaser Arafat. El setembre de 2005 es completa la retirada de la Franja de Gaza posant fi a 38 anys d'ocupació i deixant un territori desestructurat. El 2006 Hamàs guanya les eleccions obrint un nou marc res favorable en les negociacions, amb l'amenaça d'Israel i els EUA de congelar els ajuts a l'ANP si Hamàs no accepta renunciar a la violència. La victòria de Hamàs ha provocat una escalada de violència interna entre les diferents faccions d'aquesta organització i Al-Fatah.

Amb la presència de la vilafranquina Núria Miralles a la nostra Assemblea tindrem la possibilitat de conèixer millor aquestes diferències des d'un punt de vista més humà, viscut des de les dues bandes, i saber com afecta tant a jueus com a palestins.