Assemblea de la Comunitat

El passat dia 23 de maig va tenir lloc l’assemblea extraordinària de fi de curs. El Consell Pastoral va creure oportú organitzar aquest acte com un petit homenatge de la Comunitat a Mn. Joan Alemany que aquest curs ens ha deixat.
El periodista Josep M. Puigjaner, membre de la Comunitat, va fer una magnífica semblança del perfil personal de Mn Joan; el seu tarannà, la seva bonhomia i la seva qualitat humana, intel•lectual i espiritual, però per damunt de tot, el que va ser per a nosaltres el seu mestratge cristià.

Va ser en aquest sentit que es va buscar un tema per l’assemblea que a Mn. Joan li hagués agradat que la comunitat hi reflexionés per seguir endavant amb la seva missió pastoral.

El tema triat va ser “Les característiques de la comunitat cristiana avui. Quines propostes oferim”. Mons. Sebastià Taltavull, Bisbe Auxiliar de Barcelona, va ser l’encarregat de centrar el tema. Va fer una exposició planera però d’un contingut profund i rigorós. Després d’un col•loqui es varen fer grups de treball per comentar i reflexionar sobre com fer realitat l’ideal de comunitat cristiana que el Sr. Bisbe va dibuixar.

A les 8 del vespre el mateix Mons. Sebastià Taltavull va celebrar l’Eucaristia i va confirmar 21 nois i noies de la catequesi de la nostra comunitat. En acabar va haver-hi un pica-pica per celebrar la festa.


MEMÒRIA INESBORRABLE DE Mn. JOAN ALEMANY

Aquesta assemblea es reuneix avui encapçalada pel nom de Joan Alemany, que se n’ha anat enllà, on els nostres ulls no arriben, però d’ell en guardem una clara presència en la nostra ment i sobretot en el nostre cor.

Crec que tots li reconeixem un mestratge, un mestratge senzill, sincer, mai fingit, sinó sortit de l’ànima.

No tenia la imatge estereotipada del mestre. En un text que ha arribat a les meves mans, l’autor del qual desconec, hi trobo un retrat molt encertat, que diu així: “No tenia veu de tro, ni feia planta de profeta bíblic. No era pas la imatge del mestre espiritual, que pontifica sentències sublims davant de deixebles a punt de l’èxtasi. No es feia veure en societat amb sortides enginyoses, ni amb acudits brillants en la conversa. No s’exhibia en el món intel•lectual, ni presentava llibres, ni dictava conferències. No destacava en els seguicis d’eclesiàstics curials revestits d’ornaments. Era massa normal. Tan normal que cap mena de vulgaritat no se li adeia”.


Joan Alemany confiava en l’amor de Déu. No es limitava a dir i a predicar que Déu és amor, i que allí on hi ha amor autèntic, hi ha Déu. No, no es reduïa a la proclamació d’aquesta gran veritat, sinó que ell en feia un estil de vida, que comunicava en la seva conversa, en els seus contactes, sense potser ni adonar-se’n, amb una estranya, però impressionant, naturalitat. Estic segur que les seves germanes –Carme, Conxita i Montserrat– estaran d’acord en què ell tenia aquesta manera de fer i aquesta manera de viure la fe amb serenor, sense estridències, en pau.

Més d’un de nosaltres li havíem sentit dir allò de “Déu és molt bon home”, una frase enginyosa del poeta Mn. Pere Ribot, un punt hilarant, però plena de sentit i adequada a la nostra pobresa de paraules i conceptes a l’hora de parlar de Déu. I com que en Joan Alemany també ho era, de bon home, actuava com un reflex de la bondat de Déu.

Acabem de dir que Mossèn Joan confiava en l’amor de Déu, però acte seguit hem de dir també que confiava en la bondat de les persones. Hi confiava, i a més, tenia una sàvia capacitat de fer aflorar aquesta bondat que les persones solem tenir a dintre, però massa amagada i potser oblidada. Detectava les virtuts de les persones i animava a cadascú a treure tot el partit dels seus talents personals. I quan havia de manifestar desacord o discrepància, encara s’avenia a trobar raons que feien comprensible la postura de l’adversari. Estareu d’acord que això ho fa molt poca gent. Era un fruit de la seva intel•ligència bondadosa o, si voleu, de la seva bondat intel•ligent.

Joan Alemany posseïa un altíssim nivell intel•lectual. Llegia molt, estava al dia dels avenços de la teologia, i estava en disposició de debatre i de dialogar, però la teologia –l’antiga i la contemporània, totes dues– la posava en el seu lloc. La coneixia, se’n servia de la teologia, però només era una eina en la tasca que ell tenia com a prioritària: apropar Déu a les persones, contribuir a què les persones ens estiméssim, i fer arribar el missatge evangèlic amb un llenguatge d’avui. Les seves homilies eren vitals, és a dir, filtrades a través de la seva pròpia vida interior. Aquesta és la raó per la qual arribaven a cadascuna de les persones que l’escoltaven. I tots en trèiem una lliçó, una orientació, un estímul per seguir el camí marcat per l’Evangeli de Jesús.

A Mn. Alemany li interessaven els problemes de la societat, de la política i del país. Res del que és humà li era estrany ni aliè. Per això tenia sempre presents aquelles primeres paraules de la Constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II, que diuen: “Les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels que pateixen, són alhora les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles de Jesucrist. No hi ha res de veritablement humà que no hagi de tenir ressò en els seus cors”. No es desentenia de res del que afecta als homes i a les dones. Analitzava amb clarividència les causes i les conseqüències dels problemes. Les contingències de la política quotidiana, de les quals n’estava ben assabentat, les judicava amb criteri segur i ferm, però també comprensiu i quasi bondadós. Mai no digué mal de cap polític, encara que hagués pronunciat alguna niciesa o alguna barbaritat. Com a màxim se li sentia dir: “Home, és que això no té ni cap ni peus”.



No hi ha cap dubte que Joan Alemany estimava a fons el seu país, Catalunya. El recordarem sempre present i en acció en el món de la cultura, de l’educació i de les seves institucions, tothora a punt, tothora ferm i disposat a fer front a les dificultats que es presentaven en els anys tortuosos de la postguerra. Cal esperar que la història registrarà la seva eficaç dedicació.

Mn. Alemany serví l’Església Universal amb total convicció i fidelitat. Ell va ser un home del Concili Vaticà II. Havia conegut, a l’època dels seus estudis de sociologia a Lovaina, alguns dels teòlegs renovadors dels anys quaranta i cinquanta, que varen tenir un protagonisme notable en aquell Concili. Va viure intensament aquell esdeveniment eclesial, i va patir el clima de desencís conseqüent a la falta de coratge espiritual per dur a la pràctica algunes de les directrius que haurien pogut fer canviar el rostre demacrat de l’Església.

I no solament serví l’Església Universal, sinó també l’Església de Barcelona amb fidelitat provada, amb fidelitat generosa, però mai servil, i sovint bondadosament crítica, convençut com estava que s’havien de multiplicar els esforços de la intel•ligència i de la voluntat per tal d’atansar el missatge evangèlic a l’home d’avui.

Permeteu-me que em faci ressò d’una anècdota de quan Mn. Alemany era vicari episcopal. Resulta que va visitar una parròquia on el rector deia totes les misses en castellà. El rector i la majoria dels feligresos eren catalans. Mn. Alemany, sorprès i estranyat, li preguntà al rector quines raons tenia per obrar d’aquella manera, i el capellà li va dir: “Perquè aquí no volem fer política”. Joan Alemany li va respondre: “Vol dir que no és així com fa política vostè?”.

I acabo, no sense abans afirmar que el totalitarisme ambiental dels anys cinquanta i seixanta, que tenia presonera la societat i, siguem sincers, a la mateixa Església, no va permetre que Mn. Joan Alemany fos elevat a bisbe de Catalunya, com la seva categoria humana i la seva excel•lència espiritual demanaven.

Amic Joan Alemany, gràcies per tot el que ens has donat, perquè ens hem sentit estimats i perquè ens has fet Déu més proper i ens has ensenyat a viure en la seva presència. Aquesta comunitat de cristians de Sant Ildefons té el propòsit de ser fidel al teu mestratge. No ens acomiadem. Només et diem a reveure.

Josep M. Puigjaner



RESUM DE L’EXPOSICIÓ DE MONS. SEBASTIÀ TALTAVULL

La xerrada va girar entorn de la comunitat cristiana avui, referint-se bàsicament a la parròquia com a lloc de trobada.

Va destacar tres característiques bàsiques necessàries: ha de ser missionera, ha de donar testimoni de pobresa i ha de saber adaptar el seu missatge i la seva identitat al complex món d’avui.



Ser missionera és:
- Anunciar la Paraula de Déu i fer-ho amb “ardor” com proposa el document dels bisbes catalans. “Presentar l’Evangeli i presentar-lo amb ardor”.
- Obrir el cristianisme a tots els homes de tot el món, creients i no creients.
- Fer pedagogia perquè les persones de la comunitat tinguin una fe adulta i sòlida.
- Fer un acompanyament cap a un procés lent d’aprofundiment en aquest creixement cristià.

Donar testimoni de pobresa és:
- Atendre i viure el missatge de Jesús.
- Compartir amb els altres i viure en esperit de comunitat. Només un poble senzill i pobre pot acollir el Senyor.

Adaptar el missatge al món d’avui:
- Vol dir escoltar “els signes dels temps” i donar-hi resposta.
- És fer l’esforç de canviar per adaptar-nos al món d’avui.
- És impulsar les estructures i comunitats perquè visquin en perpètua revisió.
- És adoptar la pastoral missionera perquè la pugui entendre i fer seva la societat d’avui.
- És prendre consciència de forma global dels canvis culturals i socials per no veure’ls de forma fragmentada i fora de context.
- És fer l’esforç creatiu i innovador per transformar les coses a partir del món en què vivim i donar-los sentit cristià.

De la parròquia va dir que afavoreix que hi hagi comunitat i per sobre de tot que ha de ser missionera. Que ha d’anar adaptant la seva presència a la societat tenint en compte els canvis constants que es produeixen. Que ha de revisar i redefinir constantment la seva actuació per no convertir-se en una “estació de serveis”. Que ha de ser agent de promoció cultural i el referent cristià en el territori per tots els veïns propers i allunyats, cristians i no cristians. Que ha d’estar al costat de la gent i generar un ampli corrent de confiança. Que ha de ser lloc de trobada, de cohesió social, instrument d’integració i punt de partida per itineraris nous més compromesos. Que ha de ser “la font que està al mig de la plaça del poble que dóna gratuïtament aigua fresca a tothom que s’hi apropa”.

També va parlar de la dimensió missionera de la comunitat, des de la llibertat i la responsabilitat per la construcció de la pau; del concepte autèntic del que és la laïcitat; de la importància de la família com a transmissora i iniciadora de la fe i del problema de les vocacions del ministeri sacerdotal.

El Sr. Bisbe en la seva exposició ens va plantejar “què” ha d’ésser la comunitat i la Parròquia. Ara ens toca a nosaltres treballar “com” fer-ho perquè aquestes propostes siguin cada dia més reals en la nostra comunitat.

Gràcies al Sr. Bisbe per haver-nos ajudat i acompanyat en aquesta reflexió.

El Consell Pastoral.