Dimecres 16 (a les 12:00 i a les 20:00 hores) i divendres 18 (21:30 hores) tindran lloc les celebracions comunitaries del Sacrament del Perdó del temps d'Advent. Tot seguit tenim unes reflexions que poden servir de punt de partida per fer una revisió de vida.
No tothom qui em diu: “Senyor, Senyor” entrarà al Regne del Cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. “Tothom qui escolta aquestes paraules meves i les compleix, s’assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca”. (Mt 7, 21.24-25)
Fer la voluntat de Déu: quina cosa tan senzilla de dir i alhora també tan fàcil de falsejar! Freds envers el Misteri, immergits només en el món limitat del nostre pensament, mai no trobaríem ni la porta ni el camí del Regne al qual hem estat convidats a entrar. Diem: “Senyor, Senyor”, però els nostres ulls no el veuen. Vivim massa lluny d’Ell! En el lloc on habitem, a penes ens veiem a nosaltres mateixos, amb les nostres filies, fòbies, prejudicis humans... I si no veiem Déu, o no ens hi acostem més per sentir-lo almenys present, com intuirem quina és la seva voluntat?
- Quan prego, parlo o escolto? Sóc dels qui creuen que no cal pregar? O sóc dels qui diuen: no sé pregar? Dedico una estona cada dia per suscitar, en el silenci, la percepció de què Déu habita en el meu interior i en el meu entorn? Dono gràcies a Déu, o més aviat li demano només gràcies? Quan vaig pel carrer i miro la gent, no provo de veure-hi Déu per habituar-me a viure la seva presència? Tinc un lloc especial on habitualment hi prego?
La paràbola parla d’un home assenyat; la tradició parla del ‘seny català’. Què n’hem fet de la virtut que ens definia i per què ara hi voldríem renunciar? El cristià assenyat construeix la seva fe i la seva vida sobre roca. No es deixa atordir pel què diuen profetes de conveniència. Tenim un profeta, el Profeta. Tenim el seu evangeli i podem escoltar la seva veu. No esperem que ens diguin què em diu a mi l’evangeli. Aprenguem-lo a llegir, cadascú, llegint-lo bondadosament.
- Qui pot creure que té la veritat? No seria més correcte pensar: busco la veritat? Tots els camins porten a Déu i el camí de Jesús, el nostre, també hi porta. Veig, doncs, en l’evangeli el camí que Jesús féu i volgué ensenyar? Tinc a casa, a mà, els evangelis i medito sovint algun dels seus passatges? Si no el tinc, no hauria de sentir la necessitat de tenir-lo? Dic, potser, que no sé pregar. Puc també enganyar-me dient que no entenc el que l’evangeli diu?
“Va caure la pluja, van arribar les torrentades..., però la casa no es va ensorrar”. Ni els dubtes, ni les infidelitats, ni tota la debilitat humana abocada en la nostra consciència no ens farà trontollar si creiem i confiem. Construírem amb seny sobre roca. Ara, si hem marrat el camí, la humilitat i la confiança ens retornaran a bon port. Convertir-nos cada dia és la nostra vocació.
- Sóc infidel a moltes coses i de moltes maneres. Malgrat això, visc tranquil i confiat davant de Déu? Sóc humil, agraït, vivint amb pau el perdó que Déu atorga gratuïtament, eternament, a tots els qui Ell estima? M’esforço, tanmateix, a llimar els vicis i enfortir les virtuts? Sóc encara violent, injust, exigent, gens solidari, poc compassiu? Sé què volen dir aquestes paraules: ‘Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem’? Nadal, és sobretot un misteri?
Per damunt de tot, el misteri en el qual creiem és que “Déu envià el seu propi Fill al món” per dir-nos que és sempre amb nosaltres. És el gran misteri que aquests dies contemplem!
Fa 4 dies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada