Parròquia de Sant Ildefons | Barcelona

El profeta Ezequiel explica que el poble d’Israel es queixa que la manera d’obrar del Senyor no va ben encaminada i, en resposta, el Senyor deixa clar que cadascú és responsable de les seves eleccions, posant l’accent en la capacitat humana de rectificar.

Sant Pau, en la carta als Filipencs, ens dona la clau: «Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesús». Jesús no es va quedar en títols ni en honors. Es va despullar del seu rang, es va fer un home qualsevol i es va rebaixar per obediència. Pau ens demana que ens mirem en aquest mirall: actuar sense rivalitats ni arrogància, amb humilitat, amb els mateixos sentiments que tingué Jesús.

A l’Evangeli, Mateu ens relata com Jesús agafa el desig de conversió d’Ezequiel i la humilitat que descriu Pau, i els posa en un exemple quotidià: la paràbola dels dos fills, en què posa èmfasi en un dels defectes humans més comuns: la distància que sovint hi ha entre el que diem i el que fem.

El fill que respon immediatament: «Hi vaig de seguida, pare» representa el valor de les aparences. És la resposta correcta, la que s’espera d’un bon fill. Les seves paraules són impecables. Vol quedar bé en el moment, evitar el conflicte o mantenir el seu estatus de «fill obedient». En el fons, el seu cor està lluny de la vinya del pare.

Aquest fill el trobem en la persona que s’omple la boca parlant, que diu complir tots els manaments, preceptes i normes, que fa grans discursos sobre la solidaritat, la justícia social o el treball en equip a les xarxes socials o a les reunions, però que, a l’hora de la veritat, quan cal actuar, fer un sacrifici personal per ajudar el proïsme o fer un voluntariat real, mai no té temps. En la vida quotidiana, no s’implica ni es preocupa per fer una vida més digna per a tothom. El «sí» de la boca es converteix en el «no» dels fets.

I el fill que diu: «No hi vull anar» comença des de la rebel·lia o la mandra. És sincer en el seu rebuig, no fingeix, però reflexiona, sent el pes de la seva desobediència i venç el seu propi orgull -en paraules de l’Evangeli, es fa enrere, es penedeix-. Tot i que comença malament, el seu peu trepitja la vinya i les seves mans treballen la terra.

Aquest fill el trobem en aquella persona que no parla tant, que no es preocupa de si compleix o no els manaments, preceptes i normes, que a vegades reconeix tenir dubtes sobre la seva fe o fins i tot diu que no és creient, però que, amb humilitat, sense arrogància i amb els mateixos sentiments que tingué Jesús, s’implica en l’acció, en l’ajuda al proïsme, en la lluita per la pau, la justícia i una vida digna per a tothom.

No ens serveix de res tenir una fe de «boca» o de catàleg si les nostres mans estan buides d’amor. Avui som cridats a triar: volem ser el fill de les promeses incomplertes o el fill que, malgrat les seves fragilitats, trepitja la vinya i es posa a treballar?

Maite Cura Grané