SANT ILDEFONS

La institucionalització de l’Església Cristiana

Qualsevol grup que, amb un projecte comú i un objectiu per assolir, comença a créixer, necessita institucionalitzar-se per mantenir-se viu, resoldre qüestions pràctiques emergents i assolir allò que pretén aconseguir. Es fixen funcions, s’estableixen rols, s’articulen formes de prendre decisions, es fa palès qui té el poder i l’autoritat per decidir què, etc. Les primeres comunitats de cristians ho van experimentar, tal com ens mostra la primera lectura. I, com ho van resoldre?

1. L’església primitiva era assembleària: «Llavors els dotze van convocar l’assemblea de tots els deixebles...» Avui això no és possible amb més de mil tres-cents milions de creients catòlics en el món. Però, potser haguem d’insistir en el moviment «sinodal», promogut pel papa Francesc.

2. Els apòstols creuen que l’Esperit Sant és present en mig dels creients i confien en ells. Els encarreguen la tasca de discernir i escollir set homes plens de l’Esperit que distribueixin ajuda a pobres i viudes. Un cop escollits, «després de pregar, els imposaren les mans», es a dir, els van «ordenar» amb el que durant anys, a l’església Catòlica es va dir «ordes menors», i ara ministeris laicals.

Les autoritats actuals de les Esglésies cristianes creuen realment que l’Esperit Sant és en mig dels creients? I confien en nosaltres? Quan la «Institució» creix, normalment es va esclerotitzant, pot acabar convertint-se en el final de sí mateixa, centrada en el seu creixement i poder. S’allunya i s’oblida de la finalitat que li donava sentit. No cal haver llegit el llibre de Vicens Lozano, «Intrigues i poder al Vaticà» per adonar-nos-en que la forma institucional que té, en el present, l’Església Catòlica no lliga gaire amb la manera de fer i de ser de Jesús de Natzaret.

Les coses que s’han anat creant durant segles no es poden desmuntar en tres dies, cert. Però, sí és important saber on som, cap a on volem anar i posar-nos decididament en camí. Una «comunitat sacerdotal»: Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l’Esperit perquè formeu una santa comunitat sacerdotal... (1Pe 2, 5)» No diu «una santa comunitat amb sacerdots», sinó «comunitat sacerdotal». Com si es tractés d’una característica que depassa als individus i emergeix en el grup que fa la comunitat. Com si aquesta exercís el sacerdoci, «oferís sacrificis» i pregués per tots.

Potser això lliga amb que els primers cristians es trobaven a les cases i «partien el pa». Però no he llegit en lloc que, abans, els apòstols imposessin les mans a alguns creients per ordenar-los de preveres i que poguessin celebrar les eucaristies. Tot això és per pensar-hi.