SANT ILDEFONS

Conversant en una sobretaula amb un company, també prevere, comentàvem de forma molt crítica, les preocupants notícies que dia si i dia també, ens ofereixen els mitjans de comunicació. L’amic em sorprengué amb una frase:”Quan creen un desert, en diuen pau, aquesta expressió em va semblar que era una breu, però veritable, descripció del que ara ens està passant. Encuriosit, li vaig preguntar qui n’era l’autor i la resposta em va sorprendre, encara més. El text és d’un historiador romà, Tàcit, del segle I, (56-120). Vaig fer algunes indagacions a les xarxes, per saber-ne més sobre aquesta expressió.

Tàcit escriu aquesta afirmació en el llibre on narra de forma hagiogràfica la vida del seu sogre “Juli Agrícola”. Per sort, tinc a mà els llibres de la Fundació Bernat Metge, el volum  P.C. Tàcit, Obres menors, Fundació Bernat Metge, Barcelona 1926, inclou l’obra “Agrícola”, i en el capítol XXX, llegim en llatí: ”Raptores orbis, postquam cuncta vastantibus defuere terrae, mare scrutantur: si locuples hostis est, avari; si pauper, ambitiosi sunt: quos non Oriens, non Occidens satiaverit: soli omnium opes atque inopiam pari adfectu concupiscunt. Auferre, trucidare, rapere falsis nominibus imperium; atque ubi solitudinem faciunt, pacem appellant.". Que en una traducció al català, molt d’estar per casa, diria “Lladres del món, quan a la seva devastació ja no els queden terres, exploren el mar: si l’enemic és ric, són cobdiciosos; si és pobre, ambiciosos. Els atrau amb el mateix desig tant la riquesa com la misèria. Arrabassar, massacrar, saquejar —això ho anomenen falsament imperi; i quan creen un desert, en diuen pau”(la traducció de la de Bernat Metge és molt millor, però està redactada en català noucentista que no fa senzilla la seva comprensió).

Aquest text forma part de l’arenga que Calgac, un cabdill escocès, fa a les seves tropes abans d’entrar en combat contra els romans, tot denunciant l’imperialisme romà.

Han passat més de dos mil anys. Ara ja no és Roma, sinó que el nombre d’imperis s’ha multiplicat. I em sembla que no ens equivoquem gaire si afirmem que “aquests lladres del món” són les grans multinacionals, els grans grups i lobbies econòmics, que arrasen terres, imposen condicions als països pobres, exploten els seus recursos naturals, els ofeguen amb deutes que mai podran tornar, etc. I han normalitzat comprar voluntats amb suborns per aconseguir el que no podrien obtenir per mitjans lícits. I també els grans imperis, que sense cap mena d’escrúpol declaren guerres, maten innocents, enderroquen cases, destrueixen, bombardegen hospitals, no tenen cap mena de compassió envers els nens, els vells, els ferits.

I com fa vint segles, també ara, hem tergiversat amb tota la malícia el significat de la paraula pau. Paraula que és una expressió sagrada. Pau és amor, llibertat justícia, veritat. Pau és viure amb joia i en bona entesa amb tots. La pau sempre dona bons fruits, mai és estèril. La pau mai és un desert on no hi ha vida.

En vint segles hem aconseguit, gràcies al que anomenem progrés, mitjans per viure millor i gaudir de la vida, tanmateix, continua essent veritat que quan creen un desert, en diuen pau. No hem progressat, ans al contrari, hem retrocedit i molt, ja que ara els mitjans per enderrocar són molt més  sofisticats i eficients.

Josep M. Jubany