SANT ILDEFONS

En aquesta majestuosa plaça de Sant Pere, on el papa Francesc ha celebrat tantes vegades l’Eucaristia i presidit grans trobades al llarg d’aquests 12 anys, ens hem reunit en oració al voltant de les seves despulles mortals amb el cor trist, però sostinguts per les certeses de la fe, que ens assegura que l’existència humana no acaba a la tomba, sinó a la casa del Pare, en una vida de felicitat que no coneixerà el capvespre.

En nom del Col·legi de Cardenals agraeixo cordialment a tots la seva presència. Amb gran intensitat de sentiment adreço una salutació respectuosa i un profund agraïment als Caps d'Estat, Caps de Govern i Delegacions oficials vingudes de nombrosos països per expressar afecte, veneració i estima cap al Papa que ens ha deixat.

La massiva manifestació d’afecte i participació que hem vist aquests dies, després del seu pas d’aquesta terra a l’eternitat, ens mostra com d’intensament ha tocat ments i cors el pontificat del papa Francesc.

La seva última imatge, que romandrà als nostres ulls i en el nostre cor, és la del passat diumenge, solemnitat de Pasqua, quan el papa Francesc, malgrat els greus problemes de salut, va voler impartir-nos la benedicció des del balcó de la Basílica de Sant Pere i després va baixar a aquesta plaça per saludar des del papamòbil descobert tota la gran multitud reunida per a la Missa de Pasqua.

Amb la nostra pregària volem ara confiar l’ànima del benvolgut Pontífex a Déu, perquè li concedeixi la felicitat eterna en l’horitzó lluminós i gloriós del seu immens amor.

Ens il·lumina i guia la pàgina de l’Evangeli, en què va ressonar la mateixa veu de Crist que interpel·lava el primer dels apòstols: «Pere, m’estimes més que aquests?». I la resposta de Pere va ser immediata i sincera: «Senyor, tu ho saps tot; saps que t’estimo». I Jesús li va confiar la gran missió: «Pastoreja les meves ovelles» (cf. Jn 21,16-17). Aquesta serà la tasca constant de Pere i dels seus successors, un servei d’amor a imatge de Crist, Senyor i Mestre, que «no vingué a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per una multitud» (Mc 10,45).

Malgrat la seva fragilitat i sofriment final, el papa Francesc va escollir recórrer aquest camí de lliurament fins a l’últim dia de la seva vida terrenal. Va seguir les petjades del seu Senyor, el Bon Pastor, que va estimar les seves ovelles fins a donar la vida per elles. I ho va fer amb força i serenitat, a prop del seu ramat, l’Església de Déu, recordant la frase de Jesús citada per l’apòstol Pau: «La felicitat està més a donar que a rebre» (Ac 20,35).

Quan el cardenal Bergoglio, el 13 de març de 2013, va ser elegit pel Cònclave per succeir al papa Benet XVI, portava sobre les espatlles anys de vida religiosa a la Companyia de Jesús i, sobretot, estava enriquit per l’experiència de 21 anys de ministeri pastoral a l'Arxidiòcesi de Buenos Aires, primer com a Auxiliar, després com a Coadjutor i, finalment, com a Arquebisbe.

La decisió de prendre el nom de Francesc va semblar de seguida una elecció programàtica i d’estil amb la qual volia projectar el seu Pontificat, buscant inspirar-se en l’esperit de sant Francesc d’Assís.

Va conservar el seu temperament i la seva manera de guiar pastoralment, i va donar de seguida la marca de la seva forta personalitat en el govern de l’Església, establint un contacte directe amb les persones i els pobles, amb el desig d’estar a prop de tothom, amb especial atenció cap a les persones en dificultat, lliurant-se sense mesura, sobretot pels últims de la terra, els marginats. Va ser un Papa al mig de la gent, amb el cor obert cap a tothom.

A més, va ser un Papa atent al que naixia de nou en la societat i al que l’Esperit Sant suscitava en l’Església.

Amb el vocabulari que li era característic i el seu llenguatge ric en imatges i metàfores, sempre va buscar il·luminar amb la saviesa de l’Evangeli els problemes del nostre temps, oferint una resposta a la llum de la fe i animant a viure com a cristians els reptes i contradiccions d’aquests anys de canvi, que ell solia qualificar com un «canvi d’època».

Tenia una gran espontaneïtat i una manera informal d’adreçar-se a tothom, fins i tot a les persones allunyades de l’Església.

Ple de calidesa humana i profundament sensible als drames actuals, el papa Francesc realment va compartir les preocupacions, els sofriments i les esperances del nostre temps de globalització, buscant consolar i encoratjar amb un missatge capaç d’arribar al cor de les persones de manera directa i immediata.

El seu carisma d’acollida i escolta, unit a una manera d’actuar pròpia de la sensibilitat actual, va tocar els cors, tractant de despertar les forces morals i espirituals.

El primat de l’evangelització va ser la guia del seu Pontificat, difonent amb una clara empremta missionera l’alegria de l’Evangeli, que va ser el títol de la seva primera Exhortació apostòlica Evangelii gaudium. Una alegria que omple de confiança i esperança el cor de tots els qui es confien a Déu.

El fil conductor de la seva missió va ser també la convicció que l’Església és una casa per a tots; una casa de portes sempre obertes. Va recórrer diverses vegades a la imatge de l’Església com a «hospital de campanya» després d’una batalla amb molts ferits; una Església decidida i desitjosa de fer-se càrrec dels problemes de les persones i dels grans mals que esquinçaven el món contemporani; una Església capaç d’inclinar-se davant de cada persona, més enllà de tot credo o condició, guarint les seves ferides.

Innumerables són els seus gestos i exhortacions a favor dels refugiats i desplaçats. També va ser constant la seva insistència en actuar a favor dels pobres.

És significatiu que el primer viatge del papa Francesc fos a Lampedusa, illa símbol del drama de la migració amb milers de persones ofegades al mar. En la mateixa línia va ser també el viatge a Lesbos, juntament amb el Patriarca Ecumènic i l'Arquebisbe d'Atenes, així com la celebració d'una Missa a la frontera entre Mèxic i els Estats Units, amb motiu del seu viatge a Mèxic.

Dels seus 47 esgotadors Viatges Apostòlics, quedarà especialment a la història el d'Iraq el 2021, realitzat desafiant tot risc. Aquesta difícil Visita Apostòlica va ser un bàlsam sobre les ferides obertes de la població iraquiana, que tant havia patit per obra inhumana de l’ISIS. Va ser també un viatge important per al diàleg interreligiós, una altra dimensió rellevant de la seva tasca pastoral. Amb la Visita Apostòlica de 2024 a quatre països d'Àsia-Oceania, el Papa va arribar a “la perifèria més perifèrica del món”.

El papa Francesc sempre va posar al centre l'Evangeli de la misericòrdia, ressaltant constantment que Déu no es cansa mai de perdonar-nos: Ell sempre perdona, sigui quina sigui la situació de qui demana perdó i retorna al bon camí.

Va voler el Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia, destacant que la misericòrdia és “el cor de l'Evangeli”.

Misericòrdia i alegria de l'Evangeli són dos conceptes clau del papa Francesc. En contrast amb allò que va definir com “la cultura del descart”, va parlar de la cultura de la trobada i de la solidaritat. El tema de la fraternitat va travessar tot el seu Pontificat amb tons vibrants. A la Carta encíclica Fratelli tutti va voler fer renéixer una aspiració mundial a la fraternitat, perquè tots som fills del mateix Pare que és als cels. Amb força va recordar sovint que tots pertanyem a la mateixa família humana.

El 2019, durant el seu viatge als Emirats Àrabs Units, el papa Francesc va signar un document sobre la “Fraternitat Humana per la Pau Mundial i la Convivència Comuna”, recordant la paternitat comuna de Déu.

Adreçant-se als homes i dones d’arreu del món, amb la Carta encíclica Laudato si’ va cridar l'atenció sobre els deures i la coresponsabilitat respecte de la casa comuna. “Ningú se salva sol”.

Davant l'esclat de tantes guerres aquests anys, amb horrors inhumans i innombrables morts i destruccions, el papa Francesc va elevar incessantment la seva veu implorant la pau i convidant a la sensatesa, a la negociació honesta per trobar solucions possibles, perquè la guerra —deia— no és altra cosa que mort de persones, destrucció de cases, hospitals i escoles. La guerra sempre deixa el món pitjor de com era abans: és per a tothom una derrota dolorosa i tràgica.

“Construir ponts i no murs” és una exhortació que va repetir moltes vegades i el seu servei a la fe com a successor de l’Apòstol Pere va estar sempre unit al servei a l’home en totes les seves dimensions.

En unió espiritual amb tota la cristiandat, som aquí nombrosos per pregar pel papa Francesc, perquè Déu l’aculli en la immensitat del seu amor.

El papa Francesc solia concloure els seus discursos i trobades dient: “No us oblideu de pregar per mi”.

Estimadíssim papa Francesc, ara et demanem a tu que preguis per nosaltres i que des del cel beneeixis l’Església, beneeixis Roma, beneeixis tot el món, com vas fer el passat diumenge des del balcó d’aquesta Basílica en una última abraçada amb tot el Poble de Déu, però també, idealment, amb tota la humanitat que cerca la veritat amb cor sincer i manté en alt la torxa de l'esperança.