SANT ILDEFONS

Ara, a correcuita, rellegeixo fragments de la seva primera exhortació apostòlica Evangelii gaudium, la Joia de l’Evangeli. I em trobo ja en el capítol primer aquesta afirmació: No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi enclaustrada en un laberint d'obsessions i procediments. (...) Més que la por a equivocar-nos, espero que ens mogui la por a tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, en els costums on ens sentim tranquils, mentre fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: «-Doneu-los menjar vosaltres mateixos» (Mc 6,37). (49)

Heus ací la seva preocupació: que l’Església fos un lloc d’acollida, on tothom, i li agradava repetir, tothom, trobés l’aliment que necessitava. I per aquesta raó va escriure: L'Església ha de ser el lloc de la misericòrdia gratuïta, on tothom pugui sentir-se acollit, estimat, perdonat i encoratjat a viure segons la vida bona de l'Evangeli. (114).

Recordo les paraules que va adreçar als periodistes pocs dies després de ser elegit per la Seu de Pere: “vull una església pobra i pels pobres”. Aquest desig, i fou un dels grans objectius del seu pontificat, també ho escriu Evangelii gaudium: Vull una Església pobra per als pobres. Ells tenen molt per ensenyar-nos. A més de participar del sensus fidei, en els seus propis dolors coneixen al Crist sofrent. Cal que tots ens deixem evangelitzar per ells. La nova evangelització és una invitació a reconèixer la força salvífica de les seves vides i a posar-les al centre del camí de l'Església.(198).

Va ser un abanderat del diàleg entre les cultures i religions. Per ell, l’Església catòlica era això, catòlica, universal. D’aquí el seu gran respecte i admiració per les cultures de tots els pobles. Recordem la polèmica que hi va haver amb motiu del Sínode de l’Amazones. Les reunions sinodals foren presidides pels retrats dels màrtirs de l’Amazònia i dues estàtues d’una mare alletant el seu fill, nues, simbolitzant la mare terra que dona vida al món, que “algú” llençà al Tíber. Recuperades pels carabinieri, el papa demanà perdó per aquell fet i va indicar que volia que continuessin presidint les reunions.

Respectuós amb tots els homes i dones sorprengué a tothom, preguntat per la seva opinió sobre els homosexuals. Contestà: ”Qui soc jo per jutjar ningú?”

Portava en el seu cap, i en el seu cor, el desig de renovar l’Església. Prova d’això són les diferents convocatòries sinodals. En el seu pontificat s’han fet passos significatius però més d’una vegada havia manifestat la seva tristesa per no avançar més. Ha estat un home bo, agosarat, amic de la veritat i la justícia. Aquest també ha estat el motiu que fos molt combatut. Mai, que jo recordi, s’ha atacat amb tanta intensitat i odi, un Papa en aquests darrers temps.

Ha mort en l’Any jubilar, dedicat a l’esperança. A la butlla de convocatòria escriví a l’inici: “Spes non confundit”, «l’esperança no pot defraudar». Ara ens consola aquesta esperança. I tenint posada l’esperança en el Senyor, demanem a Jesucrist, viu i viu per sempre, que la primavera en l’Església que ha estat el pontificat de Francesc no s’acabi en la seva mort.

Gràcies, Francesc, pel teu testimoni, gràcies per tornar-nos la joia de l’Evangeli en un món entristit i que ha oblidat la joia d’estimar. Gràcies perquè ens ajuda a tornar a admirar i vetllar per la mare Terra. En la teva encíclica Fratelli tutti, Germans tots, ens manifestes l’autèntic i gran valor de la fraternitat. En aquests moments de guerra, d’insolidaritat i fins i tot d’odi envers els immigrants, tu ens recordes, que per voluntat de l’amor de Déu, tots som germans.

Gràcies, Francesc. I tots nosaltres siguem fidels al seu ministeri.

Josep m Jubany