SANT ILDEFONS

Molts dels valors que els cristians hem anat aprenent, madurant i desenvolupant al llarg de la vida són fites que poc a poc s’han incorporat a la mentalitat, a les consciències i fins i tot al marc de la legislació de les societats occidentals. L’estima i respecte a totes les persones, els drets bàsics i fonamentals per a qualsevol ésser humà, els esforços per a construir comunitat entre pobles diferents, la mediació pacífica en els conflictes internacionals, es vulgui o no, són en gran part una conseqüència de la permeabilitat i difusió que ha tingut l’evangeli al llarg de molts segles en la cultura occidental. Però no es tracta de fer reivindicacions dels orígens històrics de la nostra cultura, sinó que en ocasió de la preparació a la gran festivitat de la Pasqua de Jesucrist, que és la Quaresma, ens cal donar una ullada sobre uns valors estesos i consensuats en l’àmbit de la nostra cultura social, aconseguits amb el pas dels temps, amb esforços, sacrificis i amb la generositat de moltes generacions, però que avui s’estan posant no solament en discussió, sinó que, fins i tot, són blasmats o simplement negats.

El poder de la riquesa d’uns pocs, que està esclafant de fet el benestar vital bàsic d’una gran majoria dels éssers humans, constitueix avui un objectiu desenfrenat que s’exhibeix com un camí de prosperitat econòmica i material, de grandesa i de salvació per a tots o, com a mínim, per als interessos particulars de determinats estats. Aquesta espècie de nou messianisme forassenyat, i és igual que sigui fruit d’una ignorància estúpida i ridícula o fruit d’una programada intenció de provocar tensions i divisions dintre dels pobles i entre nacions, el cert és que, amb l’inestimable ajut dels altaveus dels mitjans de comunicació amants de qualsevol desmesura, ens el trobem avui a les capçaleres de totes les notícies i en boca de molts ciutadans completament estorats.

Com els antics faraons o emperadors romans, en ple segle XXI hi ha qui es proclama déu o investit de poder diví, per a salvar el món. És a dir, en qüestió de mentalitat, hem retrocedit a bastants segles abans de la nostra era, quan era possible l’esclavatge o la deportació, la denigració de les dones i dels infants, així com la implantació de la pena de mort a caprici de qui ostentava el poder. Per això, abans de celebrar la Pasqua, que serà la nostra particular proclamació del triomf de la Vida sobre la Mort, durant aquest temps de preparació quaresmal, seria bo i adient: primer, reflexionar sobre el significat redemptor de la mort de Jesús; després, discernir i fer costat de manera activa a les persones i/o moviments que lluitin contra la barbàrie i a favor de la recuperació del profund sentit humanista i humanitari de la nostra existència.

1. Per a la fe cristiana, la mort de Jesús no és una mort qualsevol. La Creu, símbol del seu martiri, presideix totes les esglésies i les reunions dels cristians en les quals es celebra el memorial de la seva passió, mort i resurrecció, però, a més a més, la seva mort confessem que és redemptora, és a dir, la mort de Jesús tradicionalment es qualifica des de la fe com un rescat o alliberament d’una situació difícil per a qualsevol home, incloses situacions d’anorreament, d’esclavatge, de mort. En poques paraules es pot dir que la mort de Jesús ens rescata de la mort per sempre. El sentit de la paraula “redempció” (rescat, alliberament) moltes vegades va associada al pagament d’un preu, i així hi ha reflexions sobre la mort de Jesús que accentuen aquest aspecte: el preu de l’alliberament de la nostra mort és la mort de Jesús. Encara que, aquest punt de vista és molt antic (sobre tot en els escrits de Sant Pau, però també en els evangelis), al llarg del temps ha contribuït a esbiaixar el pensament cap a sentiments de tristesa i de compassió vers els sofriments de Jesús, que finalment desemboquen en sentiments de culpa. Però la mort de Jesús és també molt més que el pagament d’un preu, perquè ens col·loca davant de l’últim acte, conscient i voluntari, de la fidelitat de Jesús a la missió que li confià el seu Pare, el d’anunciar l’evangeli i d’implantar el nou regnat de Déu en el món, signe de la manifestació extrema del seu amor misericordiós. En poques paraules podem dir que la mort de Jesús és la manifestació de l’amor de Déu per a tota la Humanitat. La mort de Jesús no es pot considerar només des del patiment que personalment va sofrir, perquè com ell són milions els éssers humans que han hagut de suportar dolors esfereïdors en la seva vida, sinó que la mort de Jesús s’esdevé el símbol sagrat de la necessitat de sacrificar-ho tot pel bé col·lectiu i de comprendre que la vida individual no sempre és el valor suprem.

2. Enmig del silenci del desert, la quaresma en aquests temps que ens toca viure, ens ha d’estimular com a església a demanar a l’Esperit de Jesús el do del discerniment, per tal de descobrir en la nostra societat tot allò que hi ha de bo, tot allò que té d’esperançador, tot allò que la compromet i la continua espitjant cap a horitzons d’alliberament, de justícia i de pau per a tots els homes i pobles de la terra. Es tracta sobre tot de saber si el superior coneixement que creiem tenir avui del món ha transformat els vincles interpersonals i s’ha aconseguit crear societats més justes, més equilibrades, més pacífiques, més generoses que les d’ahir. En aquest sentit, és del tot evident, que no s’ha avançat gaire, que no s’ha “progressat” com caldria esperar. Des d’aquell moment en que hi hagué un humà disposat a “donar la vida per als altres”, els cristians pensem que no hi hagut millor manera de que una societat es transformés en una comunitat. Per aquest motiu l’església durant aquesta quaresma s’ha de mirar, en primer lloc, a sí mateixa i examinar si la seva actitud està en disposició de donar la vida per la nostra concreta societat, una societat submergida en un mar agitat per la confusió d’idees i de valors, per una exhibició impúdica de menyspreu cap a les persones i societats més febles, per unes promeses de progrés i expectatives de millores immediates que mai no s’han verificat. Enmig de totes aquestes turbulències, en segon lloc, l’església ha d’alçar el cap i mirar també amb atenció més enllà dels murs dels temples, perquè l’Esperit de Jesús bufa allà on vol i les seves espurnes de llum apareixen aquí i allà constantment, donant esperança als qui avui a les nostres societats no se’ls concedeix ni veu ni vot, però que, en definitiva, nosaltres els cristians sabem o hauríem de recordar que a ells pertany el Regne. “Renoveu la nostra vida, Senyor, com l’aigua renova l’estepa del desert. Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls, criden de goig a la sega” (Salm 125: responsorial del Diumenge V de Quaresma).

Anton Ramon Sastre